Work In Progress…

John Cusack i la seva singular família a "Better off dead"

Quins records, els anys vuitanta! Els qui fem Ortodòncia érem uns marrecs quan Naranjito competia amb el Michael Jackson de Thriller com a personatge catòdic més terrorífic. Cansats de l’evocació nostàlgica amb què la generació anterior a nosaltres ens bombardeja cada dos per tres –ja n’hi ha prou de Tony Manero, Starky & Hutch, ABBA, Boney M, Joy Division i Pippi Calzaslargas -, aprofitem aquesta plataforma d’expressió lliure per reivindicar la nostra pròpia cultura audiovisual, la nostra veritable educació sentimental. Els nascuts a finals de la dècada de 1970 conformem, amb tota seguretat, l’última generació d’espectadors que es va apropar a l’aparell televisiu esquivant la vigilància paterna, segurs com n’estàvem que existia un revers tenebrós més enllà de la bondat de Chanquete o la germanor dels Mosqueperros. Quants de nosaltres no entreobríem la porta del menjador per observar furtivament com JR maltractava Sue Ellen, com Don Johnson netejava Miami de camells i proxenetes o com Sabrina feia voleiar el seu pitram al ritme de “Boys”? Cinematogràficament parlant, els pre-adolescents ho teníem força difícil per accedir als títols més anhelats d’aquella època –des de Nightmare on Elm Street a 9 ½ weeks- i havíem de conformar-nos amb anar al cinema a veure K-9, Gremlis, Karate Kid, Labrynth, Goonies o Ghostbusters, cintes entretingudes però poc sucoses pels esperits àvids d’experiències impactants. A nivell personal, la irrupció del VHS i els videoclubs va ajudar-me a conèixer els maldecaps de l’adolescència a través d’una sèrie de títols que entraven a casa meva gràcies a l’amic del germà gran d’un company de classe que podia llogar-les lliurement. Recordo una sessió clandestina memorable a casa d’aquest company en què vam empassar-nos Porky’s i Poltergeist d’una tirada; acabat el passi, estàvem tan garratibats que vam jurar que mai revelaríem als pares l’atreviment comès, com si el visionat d’aquelles pel.lícules anés a comportar la nostra excomunió del paradís de la infància innocent a que estàvem abonats.

D’innocència corrompuda n’anava ben servit el cinema juvenil facturat per Hollywood durant el regnat del conservadorisme reaganià. Tot i que menyspreades en el seu moment per una crítica allunyada dels codis del jovent de l’època, algunes d’aquelles comèdies esbojarrades han anat guanyat consideració amb el pas dels anys, com si aquell humor epidèrmic que sabotejava la correcció política i les bones maneres fos una entranyable relíquia del passat ens aquests temps d’ara on els adolescents devoren títols molt més explícits com American Pie o Road Trip. Amb tot, les comèdies produïdes a rebrot de l’èxit dels germans Farrelly no són més que una posada al dia d’aquells pioners títols que, a partir de finals dels setanta, van començar a parlar de tu a tu a tota una generació de xavals nord-americans àvids d’orgies universitàries en pantalla gran. Leer el resto de esta entrada »

Si rebusquem entre el material de suport del “Curs de treballs pràctics de física al batxillerat” organitzat l’octubre de 2002 per la Subdirecció General de Formació Permanent i Recursos Pedagògics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, trobem un document, dins l’apartat Electricitat i magnetisme, que explica als alumnes a construir un motor senzill. El seu sobrenom? Motor de Beakman. Qui sap, potser un dels “membres del Seminari permanent de formació de formadors de Física i Química” va descobrir l’enginy motoritzat mentre veia Beakman’s World en companyia del seu fill. Això explicaria l’entusiasme amb què el presenta als alumnes: “A causa de les poques peces que té, segurament és el motor més senzill del món i quan se’l veu funcionar sorprèn la velocitat amb què gira. Qui no té un motoret és perquè no vol!” Aquesta exclamació final, aquest al.leluia pedagògic, segurament és la millor verbalització de l’excitació amb què tots – pares i fills, mestres i alumnes – ens assèiem cada tarda a veure Beakman’s World, el millor programa educatiu de la dècada de 1990. Divertit i enginyós, emocionant i frenètic, instructiu i respectuós amb l’espectador: una relíquia del passat. El mestre de cerimònies era en Beakman, científic d’infinits pèls en punxa i inoblidable bata verda que ens explicava els secrets de la vida – per què el cel és blau? Per què les girafes tenen el coll tan llarg? Com es construeixen els ponts? Com esdevé granota un capgròs?- de manera senzilla i apassionada. L’ajudaven en Lester, un ratolí (o era un home?) panxut i esbojarrat, i una jove assistent – Josie, Liza i Phoebes es van anar succeint – que tractava de seguir els seus frenètics moviments.

A Ortodòncia hem volgut rendir tribut a aquest meravellós programa parlant amb en Beakman en persona, l’actor Paul Zaloom, un humorista i titellaire de prestigi, premiat amb múltiples guardons tant per Beakman’s World com pels seus espectacles en solitari carregats d’implacables dosis de sàtira política.

Quan vas descobrir el teu amor per les titelles I quines van ser les teves primeres experiències en aquest àmbit?
Mai oblidaré la primera vegada que vaig assistir a una representació del Bread & Puppet Theater, en un graner de fusta antiquíssim de Vermont. Em va meravellar l’enorme bellesa de l’espectacle i les possibilitats artístiques que les titelles oferien als qui les manipulaven. Va ser l’any 1971, quan estudiava al Goddard College de Plainflied, Vermont, on els membres del Bread & Puppet n’érem estudiants residents. Els protagonistes de l’espectacle que vaig presenciar, anomenat Grey Lady Cantata II, eren unes titelles gegants utilitzades com a conductores d’una performance de caire expressionista sobre la guerra. Aquell show va transformar completament la meva manera de veure el teatre. Leer el resto de esta entrada »

Ell va ser l’ull a l’huracà, la seva càmera va atrapar l’epicentre de l’esclat musical esdevingut a l’underground angelí a finals dels 70. Gary Leonard va estar allà i fou prou astut com per a viure-ho, retratar-ho i, ara, explicar-ho. Perquè ell va atrapar en vida a companys de viatge que no van arribar a poder veure el resultat de la seva obra compilada en un llibre fonamental, Make the music go bang!: The early L.A. punk scene (St. Martin’s Griffin, 1997), del que amablement ens ha cedit unes pàgines per a il•lustrar aquest article. Amb edició a càrrec de Don Snowden, el llibre repassa aquells convulsos anys de la mà del material gràfic de Leonard i els articles d’agents implicats com Fred “Phast Phreddie” Patterson (editor del primer fanzine de música undergound d’EEUU, Back Door Man; que ha escrit en exclusiva per a Ortòdoncia un text sobre la seva relació amb el segell Dangerhouse), Brendan Mullen (l’home que va crear el club The Masque), Louis Pérez (membre de Los Lobos), Claude Bessy (el desaparegut editor d’Slash) o Excene Cervenka (vocalista d’X).

Passat el vendaval punk, Leonard va prosseguir documentant la quotidianitat angelina a través de Take my picture, la seva columna a diferents setmanaris de la ciutat on capturava en una sola fotografia en B/N un instant de vida de la infinita ciutat del sud de Califòrnia. A www.takemypicture.com podeu observar alguna d’aquestes aclamades instantànies, moltes de les quals va compilar per al llibre del mateix títol publicat per Really Great Books l’any 1998. Així mateix, durant deu anys, de 1992 a 2002, va retratar tot el procés d’edificació del Walt Disney Concert Hall de Los Àngeles i el resultat pot gaudir-se a Symphony in Steel, un voluminós llibre editat el 2003 per Angel City Press (més info a www.symphonyinsteel.com). Cara a cara amb Gary Leonard, el fotògraf de la gent.

Per què et vas presentar com candidat a governador de Califòrnia?
M’ho vaig prendre com un exercici periodístic. Estic acostumat a cobrir les campanyes electorals com fotògraf i vaig pensar que seria interessant oferir ara el punt de vista d’algú que està ficat de ple en campanya. Vaig aprendre molt sobre el procés: l’enorme quantitat de papers que has d’emplenar per poder participar en la carrera electoral, les inacabables sessions diàries d’entrevistes radiofòniques i televisives, el contacte amb els votants… I va haver-hi bastant gent que em va votar! No podia creure-m’ho, vaig obtenir prop de 400 vots de persones anònimes, de conciutadans que havien sintonitzat amb les meves propostes, amb el meu modest programa electoral. Un amic em va dir que el que havia fet era un acte totalment punk, quelcom que connectava amb allò del què havia format part a finals de la dècada de 1970, quan un moviment artístic i creatiu va sacsejar de forma inesperada els fonaments de Los Ángeles. Leer el resto de esta entrada »