Work In Progress…

Han tornat. Feia falta? Si i no. No ens deixem enganyar, si us plau: “Strays” no està a l’alçada de la sagrada trilogia. En els temps que corren i si ens deixem anar per la nostàlgia, el retorn de Jane’s posa les pil.les i fins i tot fa estremir en moments puntuals (“Just Because”, “Price I pay”, “Wrong Girl”, Everybody’s Friend”). Però la màgia ha tornat a mitges i el passat és una llosa. Una altra cosa és la seva gira de “retorn”. No, el preu de l’entrada poc té a veure amb un grup que va ser bandera del rock alternatiu, però quan Perry Farrell, Dave Navarro, Stephen Perkins i Chris Chaney (si, també trobo a faltar l’Eric Avery) es pugin a l’escenari de Razzmatazz, ja cal que et preparis per un show de rock com ja no s’estilen. Jo els vaig poder veure l’estiu passat al Festival de Leeds i encara se’m dispara el cor quan ho recordo. Si cançons com “Ocean Size”, “Mountain Song”, “Three Days”, “Jane Says” o “Been Caught Stealing” no signifiquen res a la teva vida, dubto que gaudeixis d’una experiència que serà tot emoció. Les noves generacions? Ja tenen a Linkin Park. Els incrèduls de sempre? Mai ho entendran. “Creado y regalo de Los Ángeles: ¡Juanas Addición!”

Amb la vostra experiència, seguiu posant-vos nerviosos abans de sortir a l’escenari?
Encara tenim aquest meravellós sentiment d’angoixa, especialment quan toquem en un club d’aforament reduït. Estem molt excitats per la gira europea, ja que tornem després de molts anys i amb ganes de deixar-nos endur per la nostra música i per la química que s’estableixi amb el públic. Als festivals s’hi desprèn tanta energia que ens hi perdem i el nostre repertori acostuma a basar-se en els “grans èxits”; a Barcelona podrem recrear-nos en els temes quan ho desitgem, allargant “Three Days”, “Then She Did” o “Price I Pay” si així ho sentim. Leer el resto de esta entrada »

Aquest 2003 és un any molt especial per l’Elliott Murphy. Es cel.lebra el trentè aniversari de la publicació d’”Aquashow”, el disc que li va valer el calificatiu d’“el nou Bob Dylan” i l’admiració d’un altre debutant, Bruce Sprigsteen, que irrompia amb força gràcies a “Greetings from Asbury Park, N.J.”. Però, mentres aquest últim es convertiria en un ídol de masses, el nostre protagonista va ser incapaç d’assimilar un èxit de crítica que no es va correspondre amb un reconeixement popular. La indiferència amb què la seva música era rebuda als Estats Units, unit a la necessitat d’un canvi d’aires, el van dur a traslladar-se a Paris ara fa deu anys. Allà hi va conèixer l’Olivier Durand, un nom clau per entendre el ressorgiment musical que ha experimentat Murphy en aquests darrers cinc anys, quan s’ha convertit en un artista de culte al nostre país.

L’any passat, a Paris i Bolonya, en Bruce Sprinsteen et va convidar a pujar dalt de l’escenari per cantar junts “Born to run”. Com ho recordes?
Va haver-hi una època en què podia existir certa rivalitat entre nosaltres, però ara és un gran amic i mai li estaré prou agraït per haver-me permès acompanyar-lo tantes vegades. Crec que, juntament amb en Dylan i els Stones, és el millor exemple de com el rock pot madurar amb elegància i sense perdre aquella passió que tots teníem al principi, quan fer un sol disc encara era un somni. Tocar amb ell és una experiència molt estimulant i divertida. A Paris estava una mica nerviós perquè no em sabia del tot els acords, però en Little Steven em va ajudar molt. A Bologna, va venir a veure’m després del concert i em va dir: “Has practicat!”. Va ser el millor compliment que podia esperar. Leer el resto de esta entrada »