Aquest 2003 és un any molt especial per l’Elliott Murphy. Es cel.lebra el trentè aniversari de la publicació d’”Aquashow”, el disc que li va valer el calificatiu d’“el nou Bob Dylan” i l’admiració d’un altre debutant, Bruce Sprigsteen, que irrompia amb força gràcies a “Greetings from Asbury Park, N.J.”. Però, mentres aquest últim es convertiria en un ídol de masses, el nostre protagonista va ser incapaç d’assimilar un èxit de crítica que no es va correspondre amb un reconeixement popular. La indiferència amb què la seva música era rebuda als Estats Units, unit a la necessitat d’un canvi d’aires, el van dur a traslladar-se a Paris ara fa deu anys. Allà hi va conèixer l’Olivier Durand, un nom clau per entendre el ressorgiment musical que ha experimentat Murphy en aquests darrers cinc anys, quan s’ha convertit en un artista de culte al nostre país.

L’any passat, a Paris i Bolonya, en Bruce Sprinsteen et va convidar a pujar dalt de l’escenari per cantar junts “Born to run”. Com ho recordes?
Va haver-hi una època en què podia existir certa rivalitat entre nosaltres, però ara és un gran amic i mai li estaré prou agraït per haver-me permès acompanyar-lo tantes vegades. Crec que, juntament amb en Dylan i els Stones, és el millor exemple de com el rock pot madurar amb elegància i sense perdre aquella passió que tots teníem al principi, quan fer un sol disc encara era un somni. Tocar amb ell és una experiència molt estimulant i divertida. A Paris estava una mica nerviós perquè no em sabia del tot els acords, però en Little Steven em va ajudar molt. A Bologna, va venir a veure’m després del concert i em va dir: “Has practicat!”. Va ser el millor compliment que podia esperar.

Què va significar per a un novaiorquès com tu traslladar-te a Paris?
Una experiència alliberadora, com l’inici d’una nova vida. Scott Fitzgerald va escriure que no hi ha segon acte a la vida dels americans i jo crec que si m’hagués quedat a Nova York m’hauria estat molt difícil continuar amb la meva música. Va arribar un moment on les grans companyies van perdre la confiança en mi, però jo mai vaig perdre l’esperança que, algún dia, la música em salvaria de la ruïna. I així ho va fer.

Quina importància ha tingut Olivier Durand per a la teva carrera?
Ell és, amb tota seguretat, el músic més sensible amb qui he treballat mai. Em coneix a la perfecció i sempre m’està suggerint cançons antigues per recuperar i arranjaments meravellosos per a les noves cançons. L’experiència més valuosa que compartim és l’amor de la nostra audiència; gaudir del privilegi de pujar-nos unes cent vegades a l’any d’alt d’un escenari gràcies a la dedicació dels meus fans. Hem passat temps difícils a la carretera, però no ens hem deixat enfonsar. L’Olivier m’ha ensenyat a no perdre mai l’entusiasme. Ara veig la meva carrera a través dels seus ulls i és quelcom molt agradable.

Al tema “Fix me a coffe” cantes “Si vols ser jove quan siguis gran, comença per ser gran quan siguis jove”. Passats els cinquanta anys, com et sents al veure cares joves entre el teu públic, aquests seguidors que t’han descobert fa relativament poc?
El meu pare va morir quan tenia setze anys i vaig haver de madurar molt ràpidament. Va ser un cop brutal que em va llançar cap a una realitat inesperada. Ara, quan descobreixo gent jove als meus concerts, m’adono que estic fent les coses bé. Vaig a concerts de veterans com Muddy Waters, Iggy Pop, Rolling Stones o Bob Dylan, observo xavals a les primeres files i s’em fa estrany pensar que un d’ells decideixi també anar-me a veure. Però, téns raó, alguna cosa que encara desconec va canviar ara fa cinc anys. Vaig tornar a néixer, tant a dalt de l’escenari com a l’estudi, i vaig decidir prendre el control del meu destí amb totes les meves forces.

Ara fa trenta anys, a les notes interiors del disc “1969: Velvet Underground Live”, escrivies que “la gent del rock’and’roll tendeix a viure al límit”. Alguna vegada has sentit que la teva vida s’abocaba a un precipici?
Sortosament, mai vaig fer tants diners com per complaure tots els meus vicis dels anys 70 i 80. Sento un enorme respecte per algú com Neil Young, que és capaç de copsar les dues cares, la devastadora i l’enriquidora, de la vida llibèrrima del rock and roll en moltes de les seves cançons. Charlie Parker va dir que si volies tocar-ho, havies de viure-ho. La meva vida no ha estat decadent com la d’alguns artistes, encara sóc viu, però alhora he procurat mantenir els meus excessos en el terreny de la meva privacitat. Ningú n’ha de fer res. Si tota l’atenció que vaig rebre després del meu primer disc l’hagués rebut al tercer o quart, crec que hagués estat més ben preparat. Quan acabava de sortir “Aquashow”, recordo estar en una festa on s’em va apropar en Paul Simon per dir-me que el disc li havia encantat, però jo vaig pensar que s’havia equivocat de persona. Mira com n’estava de preparat! Vaig cometre tots els errors possibles i mai vaig tenir un mànager interessat en la meva carrera a llarg termini. Tant és. Vaig sobreviure, segueixo aquí i encara tinc gana. Potser aquesta és la millor carrera que es pot tenir després de trenta anys.

En aquelles notes també deies que “el rock’and’roll sempre ha estat i encara és una de les poques coses honestes que hi ha al món”. Segueixes creient-ho?
Puc afirmar que, amb rares excepcions, el rock’and’roll tal i com jo l’entenc ja no existeix. El preu ha pagar és molt elevat; només cal recordar com en Kurt Cobain va explotar davant dels nostres ulls. Llàstima que tingués aquell atractiu, perquè podria haver sobreviscut. ¿Qui sap? Potser en Ryan Adams sigui més afortunat. Una bona cançó neix del grau d’honestedat que aconsegueixis transmetre, per molt que estiguis envoltat de merda y “hypes”. L’esperit del rock està hivernant I resorgirà quan el tornem a necessitar. Potser ja ha arrivat l’hora. Escolta la “zona cero” i ja m’ho diràs…

INCANSABLE I CRÍTIC

Elliott Murphy no para: supervisa la reedició dels seus discos descatalogats; enllesteix el seu proper disc doble, “Two much”; és a punt de presentar la seva nova novel.la, “Justícia poètica”; i participa activament en el documental que en Dani Resines està rodant sobre la seva llarga trajectòria. Ah, i tampoc es calla la seva opinió sobre el paper de la premsa nord-americana en el conflicte d’Iraq: “El sentiment anti-francès en alguns mitjans de comunicació és increíble. Suposadament, desitjem promoure els nostres valors arreu del món, i crec que el dret a una premsa que s’expressi lliurement és clau per entendre el que els Estats Units representen”.

Discos recomanats:

“Aquashow” (1973, Polygram), “Just a story from America” (Columbia, 1977),  “Rainy season” (Blue Rose, 2000), “Soul surfing” (2002, Dusty Roses).

www.elliottmurphy.com

Text: Roger Estrada
Publicat a Rock&Classic (diari Avui; 2003)