WORK IN PROGRESS…

Roger Estrada dixit…

JANE’S ADDICTION. Creado y regalo de Los Ángeles…

janes-addiction1

Han tornat. Feia falta? Si i no. No ens deixem enganyar, si us plau: “Strays” no està a l’alçada de la sagrada trilogia. En els temps que corren i si ens deixem anar per la nostàlgia, el retorn de Jane’s posa les pil.les i fins i tot fa estremir en moments puntuals (“Just Because”, “Price I pay”, “Wrong Girl”, Everybody’s Friend”). Però la màgia ha tornat a mitges i el passat és una llosa. Una altra cosa és la seva gira de “retorn”. No, el preu de l’entrada poc té a veure amb un grup que va ser bandera del rock alternatiu, però quan Perry Farrell, Dave Navarro, Stephen Perkins i Chris Chaney (si, també trobo a faltar l’Eric Avery) es pugin a l’escenari de Razzmatazz, ja cal que et preparis per un show de rock com ja no s’estilen. Jo els vaig poder veure l’estiu passat al Festival de Leeds i encara se’m dispara el cor quan ho recordo. Si cançons com “Ocean Size”, “Mountain Song”, “Three Days”, “Jane Says” o “Been Caught Stealing” no signifiquen res a la teva vida, dubto que gaudeixis d’una experiència que serà tot emoció. Les noves generacions? Ja tenen a Linkin Park. Els incrèduls de sempre? Mai ho entendran. “Creado y regalo de Los Ángeles: ¡Juanas Addición!”

Amb la vostra experiència, seguiu posant-vos nerviosos abans de sortir a l’escenari?
Encara tenim aquest meravellós sentiment d’angoixa, especialment quan toquem en un club d’aforament reduït. Estem molt excitats per la gira europea, ja que tornem després de molts anys i amb ganes de deixar-nos endur per la nostra música i per la química que s’estableixi amb el públic. Als festivals s’hi desprèn tanta energia que ens hi perdem i el nostre repertori acostuma a basar-se en els “grans èxits”; a Barcelona podrem recrear-nos en els temes quan ho desitgem, allargant “Three Days”, “Then She Did” o “Price I Pay” si així ho sentim.

Quan vau entrar als Henson Recording Studios, dúieu les cançons ja escrites?
Vam començar amb “Suffer Some”, una espècie de jam de finals dels vuitanta de la qual mai vam arribar a fer-ne una cançó. La vam triar perquè era, en certa manera, com un punt d’arrencada que, alhora, ens connectava amb el nostre passat i ens ajudava a avaluar el nostre present com a banda. El mateix passava amb “Everybody’s Friend”, un tema acústic que en Perry y en Dave havien improvisat feia anys, però que vam gravar-ne cap “demo”. La resta de material el vam anar extraient de les sessions a l’estudi, fins que ens vam adonar que seria bo tornar a girar i vam decidir fer alguns concerts amb Red Hot Chilli Peppers i Foo Fighters. Gràcies a això, vam poder tornar a l’estudi amb l’energia capturada en directe i anar desenvolupant les cançons amb una altra perspectiva.

Com s’ha adaptat Chris Chaney al grup i què li ha aportat a Jane’s Addiction?
En Martin és un músic extraordinari, però a Jane’s necessitem quatre personalitats diferents, quatre col.leccions de discos diferents, quatre estils diferents. Al Chris el vaig conèixer durant la gira que vaig fer amb Methods of Mayhem, la banda d’en Tommy Lee (ex-bateria de Mötley Crue, ndr) on ell era el baixista. A Jane’s Addiction sempre hem sabut de la importància del baix; mai l’hem considerat un acompanyant innocent i poruc de la guitarra, sinó una entitat amb personalitat pròpia, que ha de tenir quelcom a dir, que ha de tenir melodia i “collons”. Personalment, m’agraden els baixistes que són capaços de crear textures en les que m’hi puc perdre, que m’atrapen i em fan ballar el cap, que em fan volar. I en Chris n’és un d’ells.

Com t’has sentit al retrobar-te de nou amb en Perry i en Dave a l’estudi?
Durant aquests anys, els tres hem seguit vinculats a la música: primer en Perry i jo a Porno For Pyros, després en Dave amb els Peppers; més tard ambdós en solitari, jo amb Banyan o col.laborant amb Rage Against The Machine, Nine Inch Nails o Mike Watt… Però quan ens hem tancat de nou els tres a l’estudi i ens hem tornat a mirar als ulls, ha estat increïble! Res és comparable a aquesta sensació indescriptible: ho notes i l’únic que pots fer és tocar rockandroll. Estem feliços per com estan anant les coses, ja que el disc ha estat molt ben rebut. No sentim cap tipus d’angoixa per com encaixarem en el mercat actual, només ens obsessiona seguir sent nosaltres mateixos, sense deixar-nos corrompre pel que dicta el mercat. Però no ens sentim sols; tenim a bandes com The Queens Of The Stone Age i A Perfect Circle que es dediquen també al seu “art” sense perdre temps en tonteries. Composar i tocar en directe, com als vuitanta. En aquella època, Jane’s érem una anomalia a Los Ángeles, ja que al nostre voltant hi havia bandes com Mötley Crue, Poison o Ratt que semblaven més interessades en el seu aspecte que en tocar les seves maleïdes cançons. Quan recordo el nostre esperit en aquells primers anys se’m glaça la sang: érem joves, ens estimàvem, estàvem descobrint la química entre nosaltres, teníem talent i ganes d’arriscar-nos.

I què va acabar amb la màgia que us unia?
Ara som adults, parlem millor i ens escoltem millor. Abans només pensàvem en Jane’s Addiction i en sortir de festa; ara tenim dones, fills i més experiència com a músics i com a persones; és una manera totalment diferent d’enfocar la nostra vida. Però, a més, els obstacles que abans ens separaven, ara ens fan més forts. Tenim un problema: ¿com el superem? ¿què opines tu, i tu, i tu? Estem més units que mai i això ens ajuda a arribar al final de cada dia amb la satisfacció d’haver pogut superar els entrebancs a través de la comunicació entre nosaltres. El cert és que els problemes que crèiem enormes a finals dels vuitanta no ho eren tant. En fèiem una muntanya perquè érem massa joves i inexperts. I perquè, evidentment, la coca i l’heroïna no ajudaven a calmar els ànims i a pensar amb claredat.

Què en penses del panorama musical actual?
Crec que és força descoratjador. Les grans corporacions ho dominen tot i la música ja no és un art per fer a la gent, sinó un instrument al servei de les multinacionals. No en tinc ni idea d’on és l’underground! Hem arribat a un punt on la creativitat s’ha de prostituïr per no morir-se de gana. Mira en Moby; un paio amb talent posant sintonia a una campanya de l’American Express. Una altra cosa que detesto és la fredor de la informàtica mal aplicada en estudi. Em sembla bé que un ordinador t’arregli un acord de guitarra, però si no tens res a dir, res a transmetre amb les cordes, fes el fotut favor de dedicar-te a una altra cosa perquè a mi no m’enganyes. Dono gràcies a Déu per tenir a Dave Navarro!

www.myspace.com/janesaddiction

Text: Roger Estrada
Publicat a “Rock&Classic” (diari Avui; 2003)

janes

Anuncios

Un comentario el “JANE’S ADDICTION. Creado y regalo de Los Ángeles…

  1. rocks
    24/10/2009

    A veure si els veiem per Barna!!!
    Roger, estás al meu video de Rock’nRoll Psychosis dels Jim Jones a Barna! Busca’t

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Información

Esta entrada fue publicada en 22/10/2009 por en Rock&Classic y etiquetada con , , , , .
A %d blogueros les gusta esto: