WORK IN PROGRESS…

Roger Estrada dixit…

GARY LEONARD. Retratant el Big Bang

LEONARD01

Ell va ser l’ull a l’huracà, la seva càmera va atrapar l’epicentre de l’esclat musical esdevingut a l’underground angelí a finals dels 70. Gary Leonard va estar allà i fou prou astut com per a viure-ho, retratar-ho i, ara, explicar-ho. Perquè ell va atrapar en vida a companys de viatge que no van arribar a poder veure el resultat de la seva obra compilada en un llibre fonamental, Make the music go bang!: The early L.A. punk scene (St. Martin’s Griffin, 1997), del que amablement ens ha cedit unes pàgines per a il•lustrar aquest article. Amb edició a càrrec de Don Snowden, el llibre repassa aquells convulsos anys de la mà del material gràfic de Leonard i els articles d’agents implicats com Fred “Phast Phreddie” Patterson (editor del primer fanzine de música undergound d’EEUU, Back Door Man; que ha escrit en exclusiva per a Ortòdoncia un text sobre la seva relació amb el segell Dangerhouse), Brendan Mullen (l’home que va crear el club The Masque), Louis Pérez (membre de Los Lobos), Claude Bessy (el desaparegut editor d’Slash) o Excene Cervenka (vocalista d’X).

Passat el vendaval punk, Leonard va prosseguir documentant la quotidianitat angelina a través de Take my picture, la seva columna a diferents setmanaris de la ciutat on capturava en una sola fotografia en B/N un instant de vida de la infinita ciutat del sud de Califòrnia. A www.takemypicture.com podeu observar alguna d’aquestes aclamades instantànies, moltes de les quals va compilar per al llibre del mateix títol publicat per Really Great Books l’any 1998. Així mateix, durant deu anys, de 1992 a 2002, va retratar tot el procés d’edificació del Walt Disney Concert Hall de Los Àngeles i el resultat pot gaudir-se a Symphony in Steel, un voluminós llibre editat el 2003 per Angel City Press (més info a www.symphonyinsteel.com). Cara a cara amb Gary Leonard, el fotògraf de la gent.

Per què et vas presentar com candidat a governador de Califòrnia?
M’ho vaig prendre com un exercici periodístic. Estic acostumat a cobrir les campanyes electorals com fotògraf i vaig pensar que seria interessant oferir ara el punt de vista d’algú que està ficat de ple en campanya. Vaig aprendre molt sobre el procés: l’enorme quantitat de papers que has d’emplenar per poder participar en la carrera electoral, les inacabables sessions diàries d’entrevistes radiofòniques i televisives, el contacte amb els votants… I va haver-hi bastant gent que em va votar! No podia creure-m’ho, vaig obtenir prop de 400 vots de persones anònimes, de conciutadans que havien sintonitzat amb les meves propostes, amb el meu modest programa electoral. Un amic em va dir que el que havia fet era un acte totalment punk, quelcom que connectava amb allò del què havia format part a finals de la dècada de 1970, quan un moviment artístic i creatiu va sacsejar de forma inesperada els fonaments de Los Ángeles.

Prosseguiràs amb la teva carrera política?
No crec. La pròxima vegada, sorprendré a la gent amb un nou desafiament, amb un altre acte inesperat que ajudi a remoure una mica el panorama sòcio-cultural de la ciutat. M’agrada mantenir-me despert i inquiet, i això va ser el que em va posar en contacte amb l’escena musical de la ciutat. Per a alguns dels que ho van viure a fons, tot es basava en la música, però des del meu punt de vista el realment important era observar com estava canviant la ciutat, com aquell petit esclat de creativitat estava marcant un punt d’inflexió en la seva vida cultural, i això és el que va atreure la meva atenció com fotògraf, més enllà del meu interès per una música amb la qual em sentia molt identificat. En aquella època, Los Ángeles era el centre del rock&roll, les grans discogràfiques estaven aquí i controlaven on es podia i s’havia de tocar rock. El moviment punk underground va dinamitar aquest control ferri prenent els soterranis, els clubs petits, els garatges, els terrats i qualsevol altre lloc on pogués muntar-se un concert. Aquesta és una ciutat enorme, infinita, i l’escena punk es va beneficiar d’això per crear una xarxa de programació de concerts que esquivava els tentacles del mainstream; era una cosa única i meravellosa per viure de prop.

Durant onze anys has estat immers en altre projecte relacionat amb la ciutat, The Symphony of Steel, què pots explicar-nos al respecte?
L’arquitecte Frank Ghery va idear un edifici que havia d’albergar el Walt Disney Concert Hall però al no obtenir el finançament necessari per dur-lo a terme a Los Ángeles va haver d’aturar el projecte i concentrar-se en el Museu Guggenheim de Bilbao, que guarda grans similituds amb aquesta “simfonia en metall” que havia concebut per a Los Ángeles. Al cap d’un temps, va entrar un inversor en escena que li va permetre portar a terme finalment l’edificació de la nova llar de la Los Ángeles Philarmonic. Em va semblar un esdeveniment urbanístic, social i cultural de primera magnitud i vaig decidir documentar tot el procés amb la meva càmera; em fascina veure com es van elevant aquests enormes edificis, veure com canvia el perfil de la meva ciutat davant els meus ulls, especialment al downtown. M’interessa l’arquitectura i m’interessa la música, però sobretot les gents i les petites històries que tenen lloc diàriament a la ciutat.

Va ser això el que et va empènyer a iniciar la teva columna setmanal, Take my picture?
Fa deu anys que publico cada setmana una foto en distintes revistes, ara a Los Àngeles City Beat i Valley City Beat, on plasmo la meva estranya visió sobre algun dels molts aspectes o esdeveniments que configuren la realitat de la ciutat. Vaig editar un llibre amb el mateix títol en el qual recollia diversos centenars de les fotos realitzades durant els primers anys d’aquest experiment. Adoro aquesta ciutat!

Com et vas sentir quan la galeria Michael Dawson va muntar la primera exposició retrospectiva de la teva obra?
Va ser meravellós. Abans de muntar la seva galeria, els Dawson tenien una excel•lent llibreria que durant anys va ser una font d’informació inesgotable per mi, ja que tenia un gran fons de llibres sobre Los Àngeles i el sud de Califòrnia. Michael representa la tercera generació dels Dawson que es manté al capdavant d’un espai cultural de tremenda importància per a la ciutat i que decidís organitzar-me una retrospectiva va ser tot un honor.

Parlem del llibre “Make the music go bang!” Qui va tenir la idea de plasmar l’escena musical en un llibre i com vas entrar en el projecte?
Va ser idea de Don Snowden. Ell era l’editor i volia fer un llibre que conjuminés textos i testimonis de les persones implicades en tot allò, però al mateix temps amb un potent contingut gràfic, així que em va demanar si volia contribuir amb les fotografies que havia pres de l’escena punk angelina. Jo vaig ser-hi cada nit, durant anys. Don publicava articles a LA Weekly i també tocava el baix al grup Phast Phreddie & Thee Precisions, així que coneixia a fons els secrets del que hi estava passant. Ja aleshores vam parlar de publicar un llibre sobre l’escena, però vam creure que seria millor esperar un temps per a poder analitzar el fenomen amb certa distància temporal.

Com va ser la reacció davant el llibre per part de la gent que va viure aquesta època?
No ho sé. Però la veritat és que les fotografies del llibre segueixen apareixent publicades en revistes, fanzines, websites, stencils, pòsters de concerts… L’altre dia havia uns nois d’Orange County que em van trucar perquè volien utilitzar la foto que li vaig fer a Darby Crash amb el seu skate per a posar-la al seu propi skate. Sempre rebo trucades o e-mails de seguidors d’aquests grups que em diuen quant els agraden les meves fotos i això indica fins a quin punt el llibre ha ajudat ha mantenir la seva vigència com a testimoni d’una època.

Després de la publicació del llibre, van aparèixer dos volums també dedicats a glossar aquella escena —”Forming: The early days of L.A. punk”, V.V.A.A., el 2000 i “We got the neutron bomb: The untold story of L.A. punk”, de Mark Spitz, el 2001, n.d.r.— Creus que el vostre llibre va ajudar a posar llum sobre la tercera i menys coneguda explosió punk esdevinguda a finales dels setanta?
M’agradaria pensar que va ser així. Va ser una època molt especial i el que més m’entristeix és pensar que molta de la música que es va crear llavors s’ha perdut. Seria genial que algú s’animés a compilar les cintes d’àudio i vídeo de gent que va viure i va documentar allò i que segur que té aquest material cobert de pols a les golfes sense saber el valor que té. Pel que fa al llibre, sé que va tenir la seva repercussió, sobretot en les persones interessades en aquesta escena, però no va ser un èxit de vendes ni es va parlar d’ell a escala nacional. No sé, crec que el llibre parla d’un moviment musical que va marcar tant cultural com socialment a Los Àngeles i per això s’hauria de conèixer més. Els seus protagonistes li van donar una empenta a la ciutat, fins aleshores tot just podies gaudir de rock a Sunset Strip i, de sobte, aquests xavals van descobrir que podien muntar els seus propis shows a locals de zones oblidades o marginals. A poc a poc van anar creant un entramat de locals i clubs per tota la ciutat, del downtown a la platja, passant per South Central i el Valley; et trobaves a la mateixa gent i això era meravellós. A més, a nivell estrictament musical, el que anomenem L.A. punk era una amalgama de sons, no només estava la música hardcore amb què se sol identificar aquesta escena; teníem a altres formacions com Los Lobos, Black Flag, Blasters o X, cadascun amb el seu propi estil i un so apassionant. Anaves al club Zero Zero, pagaves 5$ i podies estar-te fins que sortia el sol alternant amb rockabillys, punks, fans del reggae, hardcoretes… Tota la gent es reunia sota un mateix sostre i això era quelcom molt atractiu per a mi.

Com va ser la teva “entrada” a l’escena musical de Los Àngeles?
A través de KROQ, una emissora totalment mainstream avui dia, però que l’any 1977 em va ficar de cap en els nous sons de la ciutat. D’altra banda, la persona que em va animar a sortir al carrer a viure el que estava passant de debò va ser un amic meu que em va dir “has d’anar al Starwood”. Jo havia sentit als Sex Pistols, però la veritat és que no va ser fins que aquest amic em va alertar que alguna cosa s’estava movent a la ciutat que vaig decidir comprovar-ho per mi mateix. Hi havia un locutor de KROQ que solia utilitzar la meva cambra fosca i em punxava material nou molt excitant de punk i new-wave; jo vaig créixer als 60 enganxat al meu tocadiscs i vaig saber apreciar que aquella música tenia una mica especial. Aquests dos amics van ser la meva via d’entrada al Starwood, al Music Machine i a tota una nova escena de locals que s’anaven a convertir en la meva rutina nocturna durant un bon grapat d’anys, des de finals dels setanta fins a 1981. Aleshores, em vaig concentrar en Top Jimmy & The Rythym Pigs, perquè a través d’ells podies seguir la història musical de l’escena: Carlos era el porter de molts dels clubs, Top Jimmy estava darrere de la barra en algun d’ells, etc. A més, era la banda que solia compartir cartell amb “els grans” noms d’aquest moviment. Vaig estar seguint-los fins que vaig esgotar les meves forces i ja no vaig tenir energies per sortir tant per les nits. Però crec que retratar-los va ser el meu treball essencial com a cronista de l’escena angelina, ja que va ser un grup molt estimat i valorat per totes i cadascuna de les bandes que van generar aquella explosió de creativitat a la ciutat.

I com descriuries la teva relació amb les bandes?
Vaig acabar sent un membre més d’una escena musical que sempre vaig considerar una espècie de comunitat artística. Jo documentava el què hi passava, treballava per a L.A.Weekly i altres publicacions de San Francisco i Nova York i per això crec que la meva contribució va ser important perquè el soroll que estaven fent aquestes bandes creués els límits de la ciutat. Quelcom semblant al què feien Phast Phreddie a través de Back Door Man i les seves sessions com DJ radiofònic, Don Snowden amb els seus articles o Paul Greensen, el paio que va obrir Millie’s i va començar a posar r’n’r a Chinatown. Tots formàvem part d’aquest moviment musical i ens sentíem com un més en aquesta germanor que es va crear de forma espontània.

Què trobes a faltar del que vas viure amb els teus “germans”?
La gent que ha mort. Les drogues i l’alcohol van fer estralls. Top Jimmy està mort… i la llista és llarga. Has vist The Filth and the Fury —documental sobre Sex *Pistols dirigit per Julian Temple, n.d.r—? Em van entrevistar per a l’edició en DVD i crec recordar que en una de les declaracions dic bé clar “No us drogueu”. És molt trist veure a algú jove consumir-se per culpa de les drogues. Jimmy va acabar amb la seva vida per culpa de l’alcohol. Era un noi alegre, amb molt talent i molt vital i va acabar totalment destrossat. No sé, creativament va ser meravellós, però aquella fulgor es va anar apagant. Va arribar un moment que em vaig adonar que totes les meves fotografies parlaven només del Los Àngeles nocturn, no hi havia gens de llum diürna en elles. Jo també em vaig anar consumint, el meu entusiasme i la meva energia es van anar apagant. Tenia un fill que cuidar i era molt difícil fer-ho si vivia de nit.

Després d’aquells anys d’immersió en l’escena musical de la teva ciutat, has seguit de prop el que hi ha passat durant aquestes dues últimes dècades?
No gaire, la veritat. Segueixo en contacte amb els músics d’aquella època, vaig a veure’ls quan alguna banda s’ajunta per un reunion tour, però ara sóc un pare de família i t’asseguro que és difícil aixecar-se d’hora al matí i arribar a la nit amb forces per sortir a donar un volt. Però una vegada a l’any se celebra el Sunset Junction, una espècie de fira al carrer on sempre em trobo amb els meus vells amics i on puc tornar a gaudir d’un bon concert de Dave Alvin, X o altres grups d’aquella època. I, de passada, els trec unes fotos per a reavivar els records. Fa dos mesos es va organitzar un concert a benefici de Gil T, el baixista de Top Jimmy, perquè no tenia diners per a pagar-se una operació extremament urgent. Bona part de la gent d’aquells anys va fer acte de presència per a donar-li suport i va ser com un viatge en el túnel del temps. De les quatre de la tarda a les dues del matí, una banda rere l’altra; hauria de revisar el meu arxiu fotogràfic per citar-les a totes. I la veritat és que alguns d’aquells músics segueixen en actiu avui dia, com Tony Marisco, que tocava a The Cruzados amb Tito Larriva de The Plugz, o Carlos Guitarlos, de la banda de Top Jimmy, que va treure un disc l’any passat pel que vaig fer les fotos del llibret. M’estic adonant al parlar amb tu que, cada dos o tres mesos, hi ha algun esdeveniment o sorgeix algun projecte que em vincula amb tot allò que vaig viure a finals dels setanta.

Quant ha canviat Los Àngeles des d’aleshores?
Jo era més jove (riures) i podia fer el que volgués. Trobo a faltar una confluència de persones amb ganes de crear alguna cosa realment excitant al Los Àngeles actual. Veuràs, jo vaig estar a San Francisco quan tenia quinze anys, l’any 1966, visitant un amic pel dia d’Acció de Gràcies. En plena explosió de la cultura hippie i amb la música de Jefferson Airplane, Janis Joplin o Grateful Dead prenent els carrers, allò em va causar una enorme impressió. Quan vaig començar a viure el que succeïa a la meva ciutat, vaig tenir la sensació que es repetiria el que havia esclatat a San Francisco, però no va ser així. Comptàvem amb els elements necessaris, tant a nivell musical com social, però alguna cosa no va acabar d’encaixar. I per això no deixa de ser bastant irònic l’auge de l’escena musical de Seattle de finals vuitanta / principis dels noranta, ja que una banda com Nirvana, per exemple, era hereva d’aquest esperit, semblava recollir el testimoni d’uns grups que no havien tingut la repercussió que finalment Kurt Cobain va obtenir. Això ho saben els nois que estan ficats a fons en la música, però no el públic en general i és quelcom que m’entristeix. Ja saps, en aquell moment semblava que anàvem a canviar el món, però és evident que no va ser així.

I quan et vas adonar d’això?
Segurament a finals dels vuitanta. Quan em vaig desconnectar de l’escena musical, vaig començar a treballar en una escultura gegant a partir d’objectes trobats pel carrer. La van emplaçar a Echo Park, aquí a Los Ángeles, i va generar una gran polèmica que va dividir al veïnat entre els que consideraven que era art i aquells que deien que era escombraries. Quan Top Jimmy, una de les persones més esbojarrades que conec, va veure l’escultura, em va dir “estàs boig” i m’ho vaig prendre com un compliment venint d’ell (riures). I això enllaça amb la meva candidatura a governador o el meu projecte artístic en diferents instituts de la ciutat. M’involucro en coses que connecten amb l’essència d’allò tan revolucionari que vaig viure a la fi dels setanta.

Així doncs, segueixes sent un punk.
Absolutament. Ja saps, m’agrada que la gent pensi “què dimonis està fent!?”

I què dimonis estàs fent ara?
(Riures) Estic treballant en un projecte per a San Fernando Valley, on vaig créixer. També he completat el seguiment fotogràfic de la construcció de l’edifici CalTrans al downtown, que m’ha dut dos anys de treball, mentre estava immers en la campanya política. Crec que presentar-me per a governador ha estat el meu projecte punk. I no dubtis que tornaré a presentar-me a les properes eleccions.

Tant de bo!
Si algun dia véns A Los Àngeles truc’am i farem un volt junts per la ciutat perquè entenguis in situ tot el que hem estat parlant.

http://garyleonard.com/
http://www.takemypicture.com/TakeMyPicture.com/Home.html

Texte: Roger Estrada
Publicat a Ortodòncia (2005)

leonard02

Darby Crash (Germs) fotografiat per Gary Leonard.

Anuncios

Un comentario el “GARY LEONARD. Retratant el Big Bang

  1. Pingback: POSTS MÁS (Y MENOS) VISTOS DE 2009 « Work In Progress…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Información

Esta entrada fue publicada en 24/08/2009 por en Ortodòncia y etiquetada con , , , .
A %d blogueros les gusta esto: