WORK IN PROGRESS…

Roger Estrada dixit…

PAUL ZALOOM. El món d’en Beakman

beakman02

Si rebusquem entre el material de suport del “Curs de treballs pràctics de física al batxillerat” organitzat l’octubre de 2002 per la Subdirecció General de Formació Permanent i Recursos Pedagògics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, trobem un document, dins l’apartat Electricitat i magnetisme, que explica als alumnes a construir un motor senzill. El seu sobrenom? Motor de Beakman. Qui sap, potser un dels “membres del Seminari permanent de formació de formadors de Física i Química” va descobrir l’enginy motoritzat mentre veia Beakman’s World en companyia del seu fill. Això explicaria l’entusiasme amb què el presenta als alumnes: “A causa de les poques peces que té, segurament és el motor més senzill del món i quan se’l veu funcionar sorprèn la velocitat amb què gira. Qui no té un motoret és perquè no vol!” Aquesta exclamació final, aquest al.leluia pedagògic, segurament és la millor verbalització de l’excitació amb què tots – pares i fills, mestres i alumnes – ens assèiem cada tarda a veure Beakman’s World, el millor programa educatiu de la dècada de 1990. Divertit i enginyós, emocionant i frenètic, instructiu i respectuós amb l’espectador: una relíquia del passat. El mestre de cerimònies era en Beakman, científic d’infinits pèls en punxa i inoblidable bata verda que ens explicava els secrets de la vida – per què el cel és blau? Per què les girafes tenen el coll tan llarg? Com es construeixen els ponts? Com esdevé granota un capgròs?- de manera senzilla i apassionada. L’ajudaven en Lester, un ratolí (o era un home?) panxut i esbojarrat, i una jove assistent – Josie, Liza i Phoebes es van anar succeint – que tractava de seguir els seus frenètics moviments.

A Ortodòncia hem volgut rendir tribut a aquest meravellós programa parlant amb en Beakman en persona, l’actor Paul Zaloom, un humorista i titellaire de prestigi, premiat amb múltiples guardons tant per Beakman’s World com pels seus espectacles en solitari carregats d’implacables dosis de sàtira política.

Quan vas descobrir el teu amor per les titelles I quines van ser les teves primeres experiències en aquest àmbit?
Mai oblidaré la primera vegada que vaig assistir a una representació del Bread & Puppet Theater, en un graner de fusta antiquíssim de Vermont. Em va meravellar l’enorme bellesa de l’espectacle i les possibilitats artístiques que les titelles oferien als qui les manipulaven. Va ser l’any 1971, quan estudiava al Goddard College de Plainflied, Vermont, on els membres del Bread & Puppet n’érem estudiants residents. Els protagonistes de l’espectacle que vaig presenciar, anomenat Grey Lady Cantata II, eren unes titelles gegants utilitzades com a conductores d’una performance de caire expressionista sobre la guerra. Aquell show va transformar completament la meva manera de veure el teatre.

Com van reaccionar els teus pares quan els vas dir que volies ser titellaire.
No és que els fes gaire gràcia, però ells sempre em deien que estarien d’acord amb qualsevol feina que volgués fer, mentre em permetés mostrar la meva bona educació.

Com vas unir-te a Bread & Puppet i quines van ser les lliçons més valuoses que vas aprendre mentre vas treballar amb ells?
Poc després de veure el seu espectacle Grey Lady Cantata II, vaig assistir a un parell dels tallers que oferien als estudiants de Goddard, un sobre com tallar fusta correctament i l’altre consistent en l’assaig i la representació d’una petita obra de titelles, Mississippi, que narrava com uns estudiants d’un col.legi per a negres eren assassinats per la policia durant una manifestació pacifista. Després dels tallers, em van invitar a unir-me a la companyia com a aprenent i així ho vaig fer; vaig anar-me’n de gira amb ells i vaig tenir la possibilitat d’interpretar una gran varietat de personatges. De fet, continuo col.laborant amb ells cada estiu. Amb ells vaig a prendre a muntar un show, a veure els objectes com a titelles, a reconvertir els temes de la política més controvertits en matèria teatral, a manipular les titelles… Però segueixo aprenent totes aquestes coses a través de Bread & Puppet i de les meves pròpies experiències. Encara hi ha molt per aprendre, sortosament!

ZaloomPERFORMING

Foto: Howard Wise

 

Com et sents donant classes de titellaire i arts escèniques?
M’encanta ensenyar als meus alumnes els secrets de la meva feina. Hi ha un ampli ventall de matèries artístiques que m’agrada compartir amb ells: cantastoria –una antiga tradició consistent en narrar històries a través de cançons i fotografies -, teatre dels objectes, teatre de les ombres, sàtira política, comèdia, improvisació i, fins i tot, història de l’art i “apreciació”. És divertit treballar amb els estudiants mentre exploren aquestes diferents disciplines i encoratjar-los a pensar lliure i creativament mentre tracten de donar forma al seu propi treball.

Què ens pots explicar dels teus tallers Science Education and Entertainment: Edutainment i Politics and Art: Oil and Water?
El primer el vaig dissenyar no només pels professors d’assignatures de ciències, sinó per qualsevol educador. M’interessa explorar vies no convencionals d’ensenyar els principis científics, a base de trobar punts en comú entre la ciència, l’art i la comèdia. És molt estimulant descobrir als professors maneres pràctiques i divertides de realitzar demostracions científiques, utilitzant la participació de la audiència i molt d’humor. A Politics and Arts, invito als assistents a dur al taller al menys dos ítems –estadístiques, articles, temes de debat, etc.- que els interessi tractar teatralment. Després de l’exposició d’idees d’un alumne, entre tots discutim què ens sembla la seva proposta i donem alternatives o matisem aspectes de la seva posada en escena. És molt interessant veure aflorar les grans preguntes: Cohabiten bé l’art i la política? Què és propaganda i què art? Pot l’art polític crear canvis en l’estat de les coses?

Amb l’Acta de la Televisió Infantil de 1991 semblava que existia un interès governamental per promoure una televisió per nens educativa i de qualitat. És evident que aquell esperit ha desaparegut en deu anys. Per què creus que s’han esvaït aquells principis i quins riscos veus per l’educació de les noves generacions d’infants televisius.
El què ha succeït és que el partit que controlava la Casa Blanca i el Congrés ja no és el que era. Ara, els qui manen ja no creuen que les ones televisives pertanyin al públic, sinó als conglomerats mediàtics. El principal interès del Congrés és facilitar que les grans corporacions puguin obtenir els majors beneficis possibles, ja que consideren que aquesta és la millor manera de fer rutllar el nostre país. Així doncs, es prohibeix qualsevol cosa que s’interposi a la desbocada avidesa dels mitjans de comunicació i, en conseqüència, el Congrés, controlat per ideòlegs del mercat lliure fanàtics i d’ultra-dreta, ni fa complir la llei ni obliga als gegants mediàtics a oferir una televisió infantil de qualitat.

Quines deficiències veus a la televisió educativa actual? Quins programes has compartit amb la teva filla?

La veritat és que no veig gaire la televisió. A la meva filla i a mi ens encantava asseure’ns a veure plegats el programa Pee Wee’s Playhouse, era molt educatiu, ple d’humor i amb una gran riquesa visual.

I, com a pare, què n’opines de la política educativa del govern de Bush?
Crec que fa pudor. Els tests estandaritzats són un desastre i que el govern federal decideixi com han de ser dirigides les escoles és una mala idea. Les assignatures artístiques són les primeres en ser retallades dels programes educatius amb l’excusa del dèficit pressupostari. Els problemes són uns altres i més greus: les classes estan massificades d’alumnes, les escoles són enormes i als professors ni se’ls paga prou ni se’ls dóna la llibertat o el suport per ser creatius i emprendre iniciatives. L’estil americà és: quan dubtis, gira a la dreta. Qualsevol decisió encaminada a fer retrocedir el sistema educatiu cap a mètodes basats en la memorització mecànica i la uniformitat és un nou fracàs pel nostre país. L’educació ha de ser servir per a mirar, observar, analitzar i pensar; però hi ha qui segueix obsessionat en fer que l’educació satisfaci certes necessitats econòmiques amb les que fer avançar la nostra societat, un objectiu que, ja sia dit, s’assoleix millor des d’un enfoc més creatiu.

Quin era el teu grau d’interès en les ciències abans d’interpretar a en Beakman i com va influir el programa en la teva manera d’observar la realitat que t’envolta?
Sempre m’he sentit atret per les ciències naturals. Cada any, acostumo a passar una temporadeta al camp i em meravello observant com funcionen les coses al bosc, al llac o el riu. Les relacions entre les diferents espècies, totes simbiòtiques i interconnectades, són realment intrigants. La meva feina m’ajuda a mirar el món amb uns altres ulls; sempre estic aprenent, i això és quelcom fascinant, tot i que a vegades m’hi resisteixo!

beakman01

Coneixies la tira còmica de Jok Churk You Can with Beakman & Jax abans d’implicar-te en el projecte televisiu?
De fet no, ja que el diari que jo llegia aleshores no duia les pàgines divertides, on la columna d’en Jok es va fer cèlebre. Crec que en Jok va ajudar a apropar les ciències aplicades a una nova i massiva audiència, ajudant a la gent a entendre, per primera vegada, diferents conceptes científics que potser creia massa complicats.

Com et sents quan duus de gira l’espectacle Beakman Live! i comproves que la gent segueix recordant-lo, potser amb certa enyorança?
És increïble constatar com el programa va afectar positivament a moltes persones. Com a intèrpret no era del tot conscient d’això fins que vaig començar a conèixer gent per tot el país que mirava el programa i el devorava amb entusiasme. És estrany quan se t’apropa un jove per dir-te que si ara treballa com a científic és gràcies a la passió que en ell va despertar el programa. Nosaltres només miràvem de fer el millor, més divertit i més instructiu show possible, i després tornàvem a casa i ens ficàvem al llit. No n’era conscient de la influència real del programa.

Com era treballar al set de rodatge amb Mark Ritts i les tres actrius que van interpretar a la teva jove ajudant, Alana Ubach, Elisa Schneider i Senta Moses?
Molt i molt divertit. Havíem acordat que era important que el nostre treball fos agradable i relaxat, que havíem de crear un ambient adequat pel tipus de programa que fèiem, i crec que això es reflectia després a la pantalla. Ens passàvem el dia rient, treballàvem dur, menjàvem bé i ens fèiem costat en tot moment, érem una pinya. Per tot l’equip va ser una experiència inoblidable, molts segueixen recordant el programa com la millor feina de les seves vides, ja que, a més, sabien que estaven fent un producte audiovisual valuós.

Com n’eren de difícils les sessions de gravació?
A vegades era esgotador; divertit, però alhora difícil, en especial el que feia referència a les nostres coreografies. Les cameres, situades a banda i banda del plató i equipades amb grans angulars, no es movien mai; eren els actors els qui havíem de fer-ho i, tot i que al principi ens hi deixàvem els nervis, amb la pràctica vam adquirir una espècie de sisè sentit que ens ajudava a saber com moure’ns per cada escenari i com fer entrar i sortir de pla els companys actors. A més, sempre treballàvem molt a prop de l’objectiu de la camera, a pocs centímetres.

zaloom14

Foto: Jim Moore

Quin marge de decisió en els continguts del programa us deixaven el director, Jay Dubin, i els guionistes, Casey Keller i Richard Albrecht?
Ens reuníem un cop a la setmana per parlar de com es repartirien els “shows”. Discutíem els experiments, els nous personatges, el to, les accions, els acudits, les cançons… Els guionistes es mostraven sempre receptius als nostres suggeriments i crec que van fer un treball fenomenal, ja que van trobar formules inventives i entretingudes per fer arribar a l’audiència conceptes que no sempre eren fàcils d’explicar.

Notàveu la pressió pel nivell d’audiència des dels alts estaments de la CBS? Quina creus que va ser la veritable causa de la cancel.lació del programa?
Hi havia certa pressió per complir el pla de rodatge, però ens venia de part de la productora més que de la cadena. Mai vaig notar una pressió directa sobre la meva persona, més enllà de “ens hem d’espavilar per acabar la gravació”, que és quelcom habitual en tots els platós del món. Però al cap d’un parell d’anys vam ser capaços d’avançar-nos al pla de rodatge! La explicació de la cancel.lació és senzilla: es va acabar la demanda de més episodis. En vam fer 91 i van considerar que ja n’hi havia prou. Quan la cadena va assabentar-se que el govern no faria complir l’Acta de la Televisió Infantil, ja no va creure necessari seguir mantenint-nos en antena. Vam durar vuit anys i crec que això és tot un èxit dins la televisió dels Estats Units. La productora responsable no estava interessada a recolzar-ne la continuïtat, ja que no n’obtenia gaires beneficis. És una vergonya, però la realitat és que el negoci televisiu ha canviat enormement d’ençà que vam començar, i aquests canvis no han afavorit ni el programa ni als nens.

Us va sorprendre constatar que espectadors adults connectessin tant amb el programa?
Doncs no, certament. La nostra intenció era agradar a públics de diferents edats, volíem que el programa fos com els primers dibuixos animats de la Warner Brothers, que divertien a petits i grans amb acudits de diferents nivells humorístics. D’aquesta manera, els nois més joves també podien aprendre com funciona l’humor i crec que és un aprenentatge molt valuós.

Els teus espectacles en solitari estan dirigits a un públic adult; va ser difícil ficar-te a la pell d’en Beakman i deixar de banda la teva faceta més satírica?
Al principi, suposa un esforç gran fer la transició d’humorista polític i subversiu a humorista apolític en un programa de televisió, que és com treballar a les entranyes de la bèstia. Però els talonaris ajudaven. Ha-ha-ha! Sempre vaig mantenir els meus shows de titellaire polític, per la qual cosa podia alternar ambdós treballs sense que l’un em fes enyorar l’altre.

Fa un parell d’anys vas co-dirigir un fals documental sobre l’esclat d’una guerra entre San Francisco i Los Ángeles; d’on va sorgir la idea?
In Smog and Thunder es basava en les pintures i els dibuixos de l’artista de Los Ángeles Sandow Wirk sobre una hipotètica guerra entre les dues ciutats californianes. La camera recorria diferents obres seves a mesura que la història avançava, creant així un gran context per la sàtira política i social. La pel.lícula es va projectar a onze festivals, va guanyar un parell de premis, i va tenir l’honor d’entrar a la secció oficial a concurs del Festival Slamdance.

zaloom01

Foto: Jim Moore

 

I com es troba el projecte de dur a la pantalla l’Infern de Dante a través d’un teatre de joguina?
Novament a partir de l’obra d’en Birk, crearem un escenari i uns actors de paper, a més d’altres titelles i dispositius divertidíssims i ridículs i d’efectes especials casolans i barats, per així donar cos a una història èpica d’aspecte gloriosament low-tech. Encara estem escrivint el guió, però si tot va bé en un any estarà enllestit i podrem iniciar el rodatge.

Com a humorista polític, què n’opines de l’obra i l’èxit de Michael Moore?
Me n’alegro del seu èxit, tot i que no sóc un fan total de la seva tècnica, del seu modus operandi. El millor és que ha posat el dit a la llaga sobre uns assumptes molt seriosos del nostre govern i la nostra societat que necessitaven ser denunciats. És genial que tinguem una veu dissident amb força en un país on cada cop més es tracten de silenciar aquelles opinions divergents amb el discurs majoritari.

Quin humorista satíric consideres que ha estat un model per a tu?
Lord Buckley va ser un gran humorista satíric de la dècada de 1940 i 1950 que es movia en els ambients dels clubs de jazz i narrava històries còmiques amb un alt contingut de denúncia social, pujat d’alt d’un escenari i amb l’única ajuda de la seva veu. La seva recreació de les històries tradicionals de l’oest americà eren increïbles i radicals, un prodigi de virtuosisme i llibertat d’expressió comandat per una veu capaç d’oferir múltiples registres amb una facilitat extraordinària que, sens dubte, va inspirar bona part del meu treball.

Tens por que Bush guanyi les eleccions de novembre? Si això finalment succeís, creus que encara hi hauria esperança pels EEUU de cara als propers anys?
Parafrasejant un personatge de Beakman’s World, en Meekman: “No tinc por… Tinc TERROR! Hi ha esperança? Bé, he de creure que n’hi ha i que n’hi haurà; però no hi ha dubte que si quatre anys més de Bush significarien un desastre colossal pel país i per la resta del món. Cada cop que tinguis fanàtics religiosos governant, hi haurà problemes, guerra i misèria. La concepció que té Bush de com “protegir-nos” dels “terroristes” és demencial. Estem en una situació de risc molt més elevada ara que el 12 de setembre de 2001, i això és degut a una política totalment errònia que s’ha demostrat molt pitjor que ineficaç: Bush és el millor recaptador de “terroristes” que el món mai hagi conegut. Ha atemorit de forma menyspreable als ciutadans i els ha enganyat sense cap tipus de vergonya. Accions com la recent carnisseria dels segrestadors txetxens no ajuden gens a pacificar la situació; estic segur que aquella acció donarà nous arguments als votants de Bush, alhora que servirà d’excusa a Putin per enfortir-se com a dictador. Jo discrepo totalment. Kerry potser seria diferent, però no el suficient. Necessitem un canvi molt més profund a la nostra societat, però ningú té el coratge polític necessari per alçar-se com a líder d’aquesta transformació. En qualsevol cas, sembla poc probable que en Kery guanyi, però hem de mantenir l’esperança… Quina altra alternativa tenim?

* Nota per a melòmans: La música de Beakman’s World era obra de Mark Mothersbaugh, líder de Devo. Com no ha de ser un programa de culte?…

http://www.beakmansworldtv.com/

Texte: Roger Estrada
Publicat a Ortodòncia (2004)

Anuncios

4 comentarios el “PAUL ZALOOM. El món d’en Beakman

  1. Pingback: POSTS MÁS (Y MENOS) VISTOS DE 2009 « Work In Progress…

  2. Pol Bartrès
    31/08/2013

    Roger,
    Boníssima l’entrevista!
    Enhorabona per l’aproximació tan ben documentada al “món d’en Paul Zaloom”.
    No teníem ni idea de les tires de Jok Church… Hi anirem al darrera, a veure si les podem aconseguir.
    Una abraçada des de Mataró,
    Pol Bartrès
    Laboratori d’Aprenentatge Científic [LAC]

    • rogerestrada
      31/08/2013

      Hola Pol,

      Moltes gràcies pel teu comentari. M’alegra saber que has disfrutat llegint-lo tant com jo escrivint-lo i entrevistant el Zaloom. Quin gran programa era el Món d’en Beakman! Per cert, curiositat, com has anat a parar al meu blog? Salutacions.

  3. Pol Bartrès
    06/09/2013

    Roger,
    Hi vaig venir a petar a través del cercador, tot buscant informació d’en Paul Zaloom i el Món d’en Beakman.
    Ens vam posar en contacte amb ell i volia xafardejar tot el que pogués sobre la seva trajectòria professional…
    És encantador! Ens ha respòs de seguida i s’ha avingut a recolzar el nostre projecte enviant-nos una foto xulíssima!

    Salutacions,
    Pol

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Información

Esta entrada fue publicada en 26/08/2009 por en Ortodòncia y etiquetada con , , .
A %d blogueros les gusta esto: