Quins records, els anys vuitanta! Els qui fem Ortodòncia érem uns marrecs quan Naranjito competia amb el Michael Jackson de Thriller com a personatge catòdic més terrorífic. Cansats de l’evocació nostàlgica amb què la generació anterior a nosaltres ens bombardeja cada dos per tres –ja n’hi ha prou de Tony Manero, Starky & Hutch, ABBA, Boney M, Joy Division i Pippi Calzaslargas -, aprofitem aquesta plataforma d’expressió lliure per reivindicar la nostra pròpia cultura audiovisual, la nostra veritable educació sentimental. Els nascuts a finals de la dècada de 1970 conformem, amb tota seguretat, l’última generació d’espectadors que es va apropar a l’aparell televisiu esquivant la vigilància paterna, segurs com n’estàvem que existia un revers tenebrós més enllà de la bondat de Chanquete o la germanor dels Mosqueperros. Quants de nosaltres no entreobríem la porta del menjador per observar furtivament com JR maltractava Sue Ellen, com Don Johnson netejava Miami de camells i proxenetes o com Sabrina feia voleiar el seu pitram al ritme de “Boys”? Cinematogràficament parlant, els pre-adolescents ho teníem força difícil per accedir als títols més anhelats d’aquella època –des de Nightmare on Elm Street a 9 ½ weeks– i havíem de conformar-nos amb anar al cinema a veure K-9, Gremlis, Karate Kid, Labrynth, Goonies o Ghostbusters, cintes entretingudes però poc sucoses pels esperits àvids d’experiències impactants. A nivell personal, la irrupció del VHS i els videoclubs va ajudar-me a conèixer els maldecaps de l’adolescència a través d’una sèrie de títols que entraven a casa meva gràcies a l’amic del germà gran d’un company de classe que podia llogar-les lliurement. Recordo una sessió clandestina memorable a casa d’aquest company en què vam empassar-nos Porky’s i Poltergeist d’una tirada; acabat el passi, estàvem tan garratibats que vam jurar que mai revelaríem als pares l’atreviment comès, com si el visionat d’aquelles pel.lícules anés a comportar la nostra excomunió del paradís de la infància innocent a que estàvem abonats.

D’innocència corrompuda n’anava ben servit el cinema juvenil facturat per Hollywood durant el regnat del conservadorisme reaganià. Tot i que menyspreades en el seu moment per una crítica allunyada dels codis del jovent de l’època, algunes d’aquelles comèdies esbojarrades han anat guanyat consideració amb el pas dels anys, com si aquell humor epidèrmic que sabotejava la correcció política i les bones maneres fos una entranyable relíquia del passat ens aquests temps d’ara on els adolescents devoren títols molt més explícits com American Pie o Road Trip. Amb tot, les comèdies produïdes a rebrot de l’èxit dels germans Farrelly no són més que una posada al dia d’aquells pioners títols que, a partir de finals dels setanta, van començar a parlar de tu a tu a tota una generació de xavals nord-americans àvids d’orgies universitàries en pantalla gran.

Tot ho devem a Saturday Night Live. L’any 1975, el canal de televisió NBC va estrenar un programa de 90 minuts de durada en què, a l’estil del Your show of shows del mític humorista Samuel Caesar, es succeïen una sèrie d’scketchs còmics protagonitzats per joves actors vinguts del grup d’improvisació Second City –amb seus a Toronto i Chicago. La primera fornada d’actors del SNL incloïa, entre d’altres, John Belushi, Dan Aykroyd i Chevy Chase, aquest últim substituït l’any 1977 per Bill Murray. L’any següent, Belushi va irrompre amb força a la gran pantalla interpretant a John “Bluto” Blutarsky, el membre més “gonzo” de la germandat Delta del film National Lampoon’s Animal House. Produïda per Ivan Reitman, dirigida per John Landis i co-escrita per Harold Ramis i John Hughes, la pel.lícula, de modest pressupost, va tenir un èxit inesperat i, de retruc, va donar el tret de sortida al filó de les comèdies juvenils saturades de testosterona i humor groller. De nou amb guió de Ramis i dirigida per Reitman, Meatballs (1979) va significar el debut cinematogràfic de Murray en el paper de l’excèntric instructor del campament d’estiu Northstar, immers en una dura pugna contra el campament veí Mohawk. El mateix any, 1980, en què Landis duia a la gran pantalla la frenètica missió divina de Belushi i Aykroyd com a The Blues Brothers, Ramis reunia, per a Caddyshack, a Chase i Murray en un club de camp on un esport tan aparentment seriós com el golf donava peu a una delirant successió de gags en el més pur estil slapstick –amb intervencions inoblidables a càrrec de Rodger Dangerfield.

Assentades les bases pels genis del SNL, la tasca de desenvolupar el subgènere de les “teen comedies” va recaure sobre les inexpertes espatlles d’una nova fornada d’actors que van torbar en aquestes pel.lícules la millor formació interpretativa possible. En aquest sentit, mereixerà un apartat especial l’anomenat brat pack, el “club dels mocosos” format per una sèrie de joves actors desconeguts aleshores que, gràcies sobretot als primers films de John Hughes, van veure llançada les seves carreres cap a un èxit que no tots ells van ser capaços d’assimilar i gestionar. L’exemple més enlluernador d’aquesta “escola d’actors” que foren les comèdies juvenils és John Cusack. Les arrels de la seva aclamada interpretació a High Fidelity cal anar-les a cercar a la seva capital trilogia dels anys vuitanta –Better off dead, The sure thing i Say anything– on perfecciona un personatge que li pertany a ell més enllà de les acotacions dels guions a què s’enfrontava a cada rodatge. Al temps que cada pel.lícula esprem amb major riquesa narrativa el trànsit a la maduresa del protagonista interpretat per Cusack –Lane Meyer, Walter “Gib” Gibson i Lloyd Dobler, respectivament-, sembla com si ell mateix anés polint-se com a actor i persona, com si anés madurant a través dels seus personatges.

Dins del subgènere de les “teen comedies” trobem propostes diametralment oposades, totes elles variacions entorn el confús món de l’adolescència, però a partir de registres substancialment diferents. Des de la comèdia més grollera –exemplificada per Porky’s i The revenge of the nerds– fins a la tenyida per elements dramàtics – corrent iniciada pels estudis generacionals de Hughes a Sixteen Candles i The Breakfast Club, i amb cristal.lització plena i madura a Say Anything. Amb tot, dins de tot subgènere hi trobem el què es podria anomenar “infragènere”, propostes coetànies i oportunistes que tenen com a únic propòsit explotar el filó de la nova tendència exitosa, però sense aportar elements dignes de record, ni molt menys elogi, com en el cas de pel.lícules dignes de jutjat de guàrdia Zapped! (Robert J. Rosenthal, 1982), com Joy Sticks (Greydon Clarke, 1983), Joy of sex (Martha Coolidge, 1984), The wild life (Art Linson, 1984) o School spirit (Allan Holleb, 1985)

A mitjans de la dècada de 1990, va prendre cos un corrent posmodern de comèdies juvenils ambientades a l’institut que oferien una mirada més irònica que sentimental sobre les confusions emocionals que els joves experimenten durant aquesta etapa clau de la seva vida. Sens dubte, l’origen d’aquest corrent cal anar a buscar-lo a Heathers (Michael Lehmann, 1989), una cinta que va fer trontollar els esquemes del cinema juvenil de l’època al posar en evidència l’essència més cruel d’un model d’institut que tothom donava per bo ja que facilitava l’escenari perfecte per emmarcar la història dels joves enamorats o passats de voltes. Winona Ryder i Christian Slater donen vida a dos estudiants que decideixen posar fi al domini humil.liant que un grup de noies exerceixen sobre els alumnes del centre, en un dels finals més demolidors i políticament incorrectes que el cinema per a joves ha conegut mai. La seva valenta mirada satírica i la seva recerca d’una dimensió humana trencadissa en els seus protagonistes va deixar empremta en una sèrie de títols posteriors que mereixerien un article per si sols. Estem parlant de pel.lícules com Clueless (Amy Heckerling, 1995), Dazed and Confused (Richard Linklater, 1995), Angus (1995, Patrick Johnson), Slums of Beverly Hills (1998, Tamara Jenkins), l’excel.lent sèrie de TV, inèdita a Espanya, Freaks and Geeks (Paul Freig, 1999) o, per damunt de totes elles, Donnie Darko. El realitzador californià Richard Kelly va debutar com a director als 26 anys amb una autèntica peça de culte ambientada a finals de la dècada de 1980, una sorprenent proposta a mig camí entre la ciència-ficció i el melodrama generacional que, a partir d’elements identificables del cinema juvenil dels vuitanta, crea una surrealista història que amaga un amarg i devastador retrat del desencís dels joves nord-americans.

És trist constatar, no obstant, que el que segueix predominant al Hollywood actual són aquelles comèdies que es dirigeixen als joves com si fossin idiotes, sense oferir-los cap possibilitat d’empatia envers uns personatges empobrits emocionalment per la sobreexposició televisiva, per una malaltissa preocupació pels diners i el físic i per uns codis d’amistat supeditats al desig irrefrenable d’endur-se al llit a quantes més noies / nois millor. Gairebé no queda res d’aquell aire naïf que respiraven comèdies romàntiques com The sure thing o Can’t buy me love; sort que sempre podem tancar-nos a casa i tornar a visionar –en vídeo o dvd- aquelles pel.lícules que van deixar una empremta eterna en la nostra retina emocional.

D’OBLIGAT VISIONAT

Porky’s (1982)
Dir: Bob Clark
Int: Dan Monahan, Mark Herrier, Wyatt Knight, Roger Wilson

Quinze anys va estar el director Bob Clark recopil.lant material per donar forma al guió d’aquest autèntic clàssic del cinema teen dels vuitanta. Cafre i grollera, segueix a quatre nois àvids de sexe en la puritana Florida dels anys cinquanta. Un d’ells vol perdre la virginitat com sigui i, per això, els companys l’animen a fer parada i fonda a Porky’s, locun night-club on, diuen, per uns diners extra l’amo t’aconsegueix una noia que et fa un bon rentat de baixos. Però en Porky, un mala peça, decideix ridiculitzar els nois, fent-los fora del local i robant-li al pobre verge els diners que pensava gastar-se en els plaers de la carn. La venjança serà sonada. Pel.lícula eminentment destinada als nois en edat acneica, Porky’s conté una de les escenes més delirants del cinema de l’època, aquella en què un noi amb un penis de dimensions microscòpiques introdueix el seu penis a través del forat que han fet al bell mig de les dutxes del vestidor de les noies. Dues dades per la reflexió: 1. Segueix sent la producció canadenca més taquilla de la història. 2. L’any següent Clark va dirigir A christmas’ story, un film nadalenc convertit també en títol de culte. Beneïda transició…

Fast times at Ridgemont High (1982)
Dir: Amy Heckerling
Int: Sean Penn, Jennifer Jason Leigh, Judge Reindhold, Phoebe Cates…. Nicolas Cage, Eric Stolz, Forest Whitaker

Escrita per Cameron Crowe (Jerry McGuire, Almost Famous) a partir de la seva pròpia novel.la Ridgemont High –que va escriure després de passar-se un any anant cada dia al seu antic institut per poder plasmar com havia canviat l’ambient-, aquesta excel.lent comèdia no oblida tocar temes més seriosos que també formen part de la realitat que envolta els joves estudiants, com l’avortament o el sexe segur. Amb tot, estem davant d’un fascinant retrat coral de diferents joves, amb diferents graus de maduresa i diferents preocupacions vitals. Més que explicar una història, Crowe –al film amb la inestimable ajuda de la directora Amy Heckerling- va crear un fresc generacional carregat de calidesa, honestedat i amor pels seus personatges, quelcom que repetiria –de forma menys afortunada- a Singles, el seu massa benèvol retrat dels joves de la generació grunge, massa adults per seguir comportant-se com uns adolescents. Fast Times At Ridgemont High va servir de plataforma de llançament per Sean Penn i Jennifer Jason Leigh, i a la seva excel.lent banda sonora –una marca de fàbrica en el cinema de Crowe- compta amb cançons de Jackson Browne, Go-Go’s, Graham Nash, Poco, Stevie Nicks o Led Zeppelin.

Risky Business (1983)
Dir: Paul Brickman
Int: Tom Cruise, Rebecca De Mornay, Curtis Armstrong, Bronson Pinchot, Joe Pantoliano

“Saps? Amb els anys he après una cosa molt important… A vegades has de dir: però què collons!”. Una frase que resumeix un esperit, una època de les nostres vides. Tot s’hi val quan un és jove, ja vindrà l’edat adulta forçant-nos a passar per l’aro. Risky Business va ser la pel.lícula que va convertir a un desconegut actor de 19 anys anomenat Tom Cruise en una estrella de Hollywood, a més de disparar la venda del model d’ulleres fosques Ray Ban que duu Joel Goodson –el personatge que intepreta Cruise- a l’escena en què cel.lebra, en roba interior i música a tot volum, que els pares han marxat de casa i ara ell n’és l’amo i senyor. Contracta els serveis d’una sinuosa prostituta –una debutant i explosiva Rebecca DeMornay- i, a partir d’aquí, tot són maldecaps, una successió d’embolics que faran madurar Joel per la via ràpida… al volant del Porsche del seu pare, en direcció al fons del llac Michigan de Chicago. Curtis Armstrong –el Viola de la sèrie “Moonlighting” amb Bruce Willis i Cybill Shephperd- va debutar en aquest film, donant vida a Miles, un dels amics d’en Joel.

Valley Girl (1983)
Dir: Martha Coolidge
Int: Nicholas Cage, Deborah Foreman

Randy y Julie –noti’s el paral.lelisme dels seus noms amb Romeo i Julieta- pertanyen a dos móns oposats: ell és un “punk” estrambòtic de Hollywood, ella una noia de casa bé de la Vall de San Fernando. Ella acaba de tallar amb el seu nòvio –“com deixes escapar aquest tros d’home?”, li diuen les seves amigues-, ell apareix a una festa on no l’han invitat  i s’enamora d’ella. Tot i l’oposició de l’entorn, l’amor acaba triomfant… al ball de promoció! Vista ara, Valley girl és un agradable bitllet de retorn a principis dels vuitanta: la moda, les costums, la música… Tot remet a un escenari que ja pertany al imaginari col.lectiu nord-americà: el de les “valley girls”, noies angelicals i presumptuoses, poc donades a exercitar el seu intel.lecte més enllà d’una caigua d’ulls capaç d’enamorar-te, però també dolces i amb l’anhel de cercar un noi que les estimi més enllà del seu físic. Rodada un any després que Frank Zappa retratés aquest model de noia a la seva cançó Valley Girl, aquesta va ser la primera pel.lícula on Nicolas Cage va aparèixer als crèdits com a tal, ja que a Fast Times… ho havia fet com a Nicholas Coppola.

Revenge of The Nerds (1984)
Dir: Jeff Kanew
Int: Robert Carradine, Anthony Edwards, Curtis Armstrong

La venjança és un plat que es serveix fred i acompanyat de rots i música de The Rubinoos.  Sí, com ho sentiu, el grup de Jon Rubin y Tommy Dunbar va composar la cançó central de Revenge of the nerds, que contenia una estrofa que resumeix l’essència del film: “Mentre els esportistes entrenen amb l’equip de futbol / Nosaltres intentem fer-nos-ho amb la noia dels nostres somnis / Ja sabeu, no som atractius, però aquí teniu la  sorpresa / Els idiotes són grans amants disfressats…”. Ah, quin dard enverinat contra els més fornits de l’institut, els fanfarrons membres de la germandat Alpha-Beta. Amb l’ajuda dels membres de Lamda, Lamda, Lamda, els idiotes ridiculitzaran els més populars del centre en una competició final on es llueixen amb un espectacle de techno-rock –amb paròdia de Kraftwerk inclosa- que passarà a la història com un dels moments més divertits del gènere còmic. Hereva directa d’Animal House i Porky’s, The Revenge of the nerds va connectar amb tots els perdedors d’institut d’arreu del món que, per primera vegada, es van veure com a herois en un film per a consum massiu.

Better off dead (1985)
Dir: Savage Steve Holland
Int: John Cusack, Curtis Armstrong, David Odgen Stiers

D’un humor surrealista que connecta amb els millors moments del cinema de Wes Anderon i amb un John Cusack en una de les creacions més efervescents de la seva carrera, Better of dead és un autèntic film de culte. Pràcticament desconeguda a casa nostra, l’òpera prima de Savage Steve Holland presenta una de les aproximacions més personals -delirant i alhora emotiva- a la típica història de “noi bojament enamorat d’una noia que els menysprea, troba finalment una altra que el valora tal com és”. El guió enriqueix tan nímia excusa argumental amb un reguitzell de personatges i situacions certament inoblidables: el nen que reparteix els diaris perseguint sense descans al pobre Cusack al crit de “Vull els meus dos dòlars!”; el duel sobre rodes d’aquest amb dos japonesos enigmàtics anomenats Howard Cosell’ Brothers; l’amo de “Pig Burguer” on treballa Cusack interpretat per l’actor que va donar vida a Porky; l’escena d’animació on una hamburguesa toca la guitarra d’Eddie Van Halen i canta com David Lee Roth (?!) el clàssic de Van Halen, «Everybody wants some»!!… Veure per creure. A recuperar, sens dubte.

The Sure Thing (1985)
Dir: Rob Reiner
Int: John Cusack, Daphne Zuñiga, Anthony Edwards, Nicolette Sheridan, Tim Robbins

No cal donar-hi voltes, estem davant d’una obra mestra. El mateix any que roda Better off dead, Cusack perfecciona encara més la seva entranyable creació del noi apassionat, excèntric i aparentment segur de si mateix que, en aquesta història, és capaç de creuar Estats Units per conèixer “the sure thing” –la cosa feta-, una noia 10 que l’espera sol.lícita a milers de quilòmetres. Dirigida per un Rob Reiner que venia d’enlluernar al país amb el mític fals documental This is Spinal Tap –i que tot seguit ens arribaria a l’ànima amb la seva emotiva adaptació de Stephen King a Stand By Me-, la pel.lícula conté elements de comèdia juvenil epidèrmica –Anthony Edwards venent-li la moto a Cusack de la noia ideal-, d’història d’amor nascuda de la confrontació noi-noia –al més pur estil d’It happenned one night, de Frank Capra- i de road-movie – hil.larant Tim Robbins com a beneit autostopista, prodigiós Cucack a l’escena del camioner assetjador. Cusack i Daphne Zuñiga –sí, l’actriu que interpretava JoBeth a Melrose Place- juguen a gat i gos amb una naturalitat que sobresurt de la pantalla per captivar l’espectador, que desitja fervorosament que en Cusack s’oblidi de “la cosa feta” i es quedi amb la seva Dins d’un soundtrack purament 80’s, trobem a Rod Stewart, The Cars, Sammy Hagar i… Quiet Riot! Personalment, no m’havia rigut tant com en els somnis diürns que té Cusack, on la noia 10 li suplica que faci amb ella el què vulgui… però ell no mostra el més mínim interès en ella: brutal! Recordem, com a cloenda, l’speach que s’aprèn en Cusack per “entrar-li” a les noies: “Saps, mai havia conegut ningú com tu. Normalment, quan conec algú nou sóc tímid. Però amb tu és diferent. Puc parlar-te. Saps què penso sense haver d’explicar-t’ho. Parlem l’idioma no verbal de l’altre… de forma fluïda. T’estimo”. Un mestre del flirteig, sens dubte.

Weird Science (1985)
Dir: John Hughes
Int: Anthony Michael Hall, Ilan Mitchell-Smith, KellY Le Brok

A la seva tercera cinta de/per adolescents, Johnn Hughes va deixar de banda l’amargor present en els retrats generacionals de Sixteen candles i The Breakfast Club, per crear una història 100% còmica, on els dos estudiants menys populars d’un institut creen, accidentalment amb el seu ordinador, una dona perfecta disposada a complir els seus. desigs. La deesa computeritzada no és altra que Kelly Le Brok –The women in red- i, de la nit al dia, els dos “losers” es converteixen en els més envejats del centre escolar. Protagonitzada amb desvergonyiment per Anthony Michael Hall -un habitual del cinema de Hughes-i Ilan Michael-Smith, Weird science conté diversos dels elements prototípics del cinema juvenil de l’època, des del germà d’un dels nois que es comporta amb ells com si fos un instructor militar, fins als dos companys d’institut que els “putegen” a tot hora –amb un impagable Robert Downey Jr.- o els estrambòtics pares com a distorsionat mirall on els nois no troben el referent de maduresa adulta necessari.

Ferris Bueller’s Day Off (1986)
Dir: John Hughes
Int: Matthew Broderick, Mia Sara, Alan Ruck, Jeffrey Jones

La pel.lícula. Si haguéssim de quedar-nos amb una única representant d’aquella era gloriosa no tindríem cap dubte a escollir-la. Dirigeix John Hughes, protagonitza un Matthew Broderick sobrat d’energia, picardia i xuleria, hi ha personatges memorables –Jeffrey Jones donant vida al psicòtic director de l’institut; Charlie Sheen com a perillós company de garjola de la germana d’en Ferris; els pares crèduls d’aquest…-, és trepidant i divertídissima – amb persecucions al més pur estil slapstick- i ens regala un dels finals més memorables del cinema de l’època –amb Ferris cantant Twist and shout enfilat dalt d’una de les carrosses d’una espectacular desfilada. La quarta experiència darrera la camera de Hughes és la que millor combina els elements de comèdia esbojarrada amb aquells tocs de sensible retrat generacional que havia emprat amb més èmfasi a The Pretty in pink y The Breakfast Club. És per això que, en última instància, acaba essent el film més equil.librat de la seva filmografia, al mostrar el desencís, la buidor o la desorientació dels joves protagonistes d’una manera més subtil i indirecta. L’última bogeria que decideix cometre en Ferris abans de graduar-se és un acte d’assumpció del necessari trànsit a l’edat adulta; no estem parlant que vagi a claudicar davant la societat, però si que s’aprecia una maduració en ell, una presa de consciència que no tot és tan fàcil, que l’egoisme i l’evasió per l’evasió no li funcionaran més enllà de les parets de l’institut. Quan anima el seu millor amic, Cameron, a enfrontar-se al seu pare autoritari, indirectament està assumint el seu dèficit d’afecte paterna, o d’afecte a seques, i per això decideix apropar-se a la seva pròpia germana, deixant de banda les immadures picabaralles que fins aleshores caracteritzaven la seva relació. Com diria el propi Ferris: “La vida avança tan de pressa, que s’hi no et pares un instant pot ser que et passi davant dels ulls sense adonar-te’n”. D’això se’n diu fer-se adult.

Back to school (1986)
Dir: Alan Metter
Int: Rodney Dangerfield, Keith Gordon, Burt Young, Sally Kellerman, Robert Downey Jr.

Huracà interpretatiu, venerat stand-up comedian, descobridor de Jerry Seinfield, Jim Carrey i Roseanne, guanyador d’un Grammy, primera personalitat del món de l’espectacle en tenir pàgina web (www.rodney.com, l’any 1995) i protagonista de la primera comèdia en superar la barrera dels 100 milions de dòlars de recaptació amb Back to school. Tot això, i molt més, era el recentment desaparegut Rodney Dangerfield. Una imatge: el clímax de Back to school, l’impossible salt de trampolí, on el panxut Thornton Melon contradiu la llei de la gravetat amb una combinatòria de gràcils piruetes difícil d’oblidar. La frase: una de tantes, doncs el film està trufat del que els nord-americans diuen one-liners, acudits breus i fulminants; “Ho pots fer… Vols ser un guanyador? Sigues un guanyador! Vols ser un perdedor? Sigues un perdedor! Pots fer el que vulguis…. Ets un Melon!”. La història: Thornton Melon, un empresari ric i desvergonyit, es matricul.la a la universitat del seu fill, Jason, per demostrar-li que, com deia el seu pare, “No m’importa com de ric i triomfador és un home… No és res sense una bona educació”. Els seus mètodes com a estudiant, no cal dir-ho, són força particulars, però no triga a guanyar-se l’afecte d’una professora del centre i l’admiració d’un fill amb qui no es comunicava com devia. Inoblidable Robert Downey Jr. com l’excèntric amic d’en Jason, estel.lar actuació del grup Oingo Boingo de Danny Elfmann –compositor de la banda sonora- i memorable “Twist & Shout” cantat per un Dangerfield en el paper de la seva vida. La notícia de la seva mort va caure a la redacció d’Ortodòncia com una llosa mentre tancàvem l’edició d’aquest número 0. Ell fou el catalitzador d’aquest repàs al cinema juvenil dels vuitanta, amb ell hem tornat a l’escola. Quan ens llancem a la piscina pensarem en ell. Descansi en pau.

Can’t Buy Me Love (1987)
Dir: Steve Rash
Int: Patrick Dempsey, Amanda Peterson, Seth Green

Durant un temps, Patrick Dempsey va ser el meu actor favorit. La desbordant vitalitat que desprèn el seu personatge és el màxim interès d’una pel.lícula menor però amb les suficients dosis de tendresa i situacions delirants com per haver acabat convertint-se en un títol de culte pels amants del subgènere. La història? Políticament correcte, sens dubte: un dels nois més impopulars de l’institut decideix ajudar econòmicament a la seva veïna, l’animadora més desitjada del centre, a canvi de que accedeixi a sortir amb ell durant un mes. Visca l’amor! L’inici del film, amb en Dempsey conduint la màquina de tallar la gespa mentre sona l’efusiva cançó dels Beatles, és dels que t’atrapa davant del televisor. Els que tinguin mono de Dempsey que recuperin Loverboy (Joel Micklin Silver, 1989).

License to drive (1988)
Dir: Greg Beeman
Int: Corey Haim, Corey Feldman, Heather Graham

Els Corey són un cas a part dins del cinema 80’s, un subgènere en sí mateixos. Van coincidir a The Lost Boys (Joel Schumacher, 1987), License to drive i Dream a little dream (Marc Rocco, 1989). El seu fulgurant i prematur accés a la fama els va fer perdre el nord de mala manera, sucumbint a tots els excessos –de sexe, drogues i pelis de sèrie Z- imaginables. Per què els recuperem aquí? Doncs per què eren uns actors molt més dotats del què podien aparentar i per què si molts dibuixem un somriure còmplice quan recordem License to drive és gràcies a la seva química en pantalla. Volem des d’aquí tributar a la ment que va tenir la idea de dir-li a la pel.lícula a Espanya Papá Cadillac, un dels títols més ridículament genials que es recorden. Un film per gaudir-ne sense prejudicis.

Say Anything (1989) 1550
Dir: Cameron Crowe
Int: John Cusack, Ione Skye, John Mahoney, Lili Taylor

El final d’una era, la pel.lícula que millor sintetitza el procés de maduració experimentat per tots els que van configurar el subgènere de les teen comedies, des de nosaltres, els espectadors, fins als joves actors que van formar-se en aquelles pel.lícules, passant pel propi model de protagonista arquetípic, que dista un món de Porky’s a Say Anything. Amb una mirada molt menys paternalista que la de John Hughes, el guionista Cameron Crowe debutava aquí com a director i ho feia utilitzant l’actor per excel.lència de les comèdies romàntiques, John Cusack. Cansat del personatge que li havia donat fama, amb ganes d’interpretar altres registres, de créixer com a actor –The Grifters, de Stephen Frears, arribaria un any més tard-, Cusack va rebutjar en primera instància el projecte, però un cop Crowe li va llegir el guió, va veure que seria una manera perfecte per fer el trànsit cap a nous personatges, ja que el grau de maduresa que destil.la Lloyd Dobbler es més a prop de l’edat adulta que de l’adolescència. Història d’amor sincera, corprenedora i alhora divertida, Say anything compta amb excel.lents interpretacions d’Ione Skye –també encantadora com a objecte del desig de Dexter Fletcher a The Rachel’s papers– i John Mahoney – Martin Crane a la sèrie Frasier-, a més de divertides intervencions a càrrec de Lili Tomlin i Eric Stoltz. Heu vist declaració d’amor més bonica i eficaç que la que li fa Lloyd Dobbler (Cusack) a Diane Court (Skye) fent sonar «In your eyes» de Peter Gabriel a través del seu espectacular radiocassette portàtil?

EL BRAT PACK

El terme brat pack va aparèixer per primera vegada a la premsa en un article de Donald Blum publicat l’any 1985 a la revista New York Magazine. En ell es recollia un dels fenòmens que més estava donant que parlar dins del panorama cinematogràfic de l’època als Estats Units: l’eclosió d’un grup d’actors i actrius rondant els vint anys que personificaven en pantalla l’angoixa vital de molts nois i noies obligats a fer-se adults en un context tan confús com l’època de l’esclat del consumisme ferotge que va viure el país durant el regnat de Ronal Reagan. A més, aquests nous rostres acostumaven a coincidir en diferents produccions, totes amb el denominador comú de la comèdia juvenil, però amb intencionalitats prou diferenciades. Com veurem més endavant, però, el retrat que feia d’aquell “club de mocosos” – una gens amable referència al “club de les rates” de Sinatra & Co.- no es quedava en l’anàlisi del seu treball a la gran pantalla, sinó que, aprofitant una sortida nocturna amb els actors de St. Elmo’s Fire, va decidir carregar les tintes i emfatitzar les parts més ombrívoles del seu comportament fora de camera. Però retrocedim un any abans, quan el guionista de l’exitosa Animal House va decidir posar-se darrere de la camera.

John Hughes va ser el guionista i realitzador que més èmfasi va posar en intentar aprofundir en el semblant humà dels seus personatges, en una sèrie de pel.lícules que tractaven d’il.luminar la part menys visible de l’interior d’uns joves que no trobaven referents en el món adult on agafar-se per saber en quina direcció fer avançar les seves vides, acomodades a nivell econòmic en molts casos, però del tot erràtiques pel què fa al propi coneixement interior. Acusat en ocasions d’oferir uns retrats generals massa simplistes, de quedar-se en els clixés dels nois amb problemes sense anar a buscar les arrels reals de la seva pèrdua existencial, el cert és que, més enllà del veritable valor dels seus films com a fidel i exemplar document generacional, el cinema de Hughes va ser la proposta més valenta i contracorrent que, en matèria de cinema per a joves, va conèixer Hollywood a principis de la dècada de 1980. Dins d’un context on predominaven les produccions evasives, ell va saber parlar de tu a tu als nois i les noies d’Amèrica, i aquests van recompensar la seva atenció envers els seus problemes reals acudint als cines amb entusiasme i, amb el temps, convertint les seves pel.lícules en autèntiques obres de culte.

Sixteen candles (1984), el seu primer treball com a director, va convertir en estrella l’actriu Molly Ringwald, que donava vida aquí a Samantha, una noia que veu com els seus pares l’arraconen de la vida familiar i s’obliden del seu aniversari degut als preparatoris de la boda de la seva germana. A l’institut les coses no van millor: un company de classe no para de fer-li la vida impossible, mentre una possible relació amb un noi del tot adorable no acaba de quallar per la timidesa d’ambdós. Ringwald va captivar tothom amb la seva creació, alhora dolça i ressentida, amargada i innocent, de la jove Samantha; la seva bona química amb Hughes va donar com a resultat dos noves pel.lícules cabdals dins el cinema juvenil de l’època. A The Breafast Club (1984) van coincidir cinc dels representants del brat pack: Anthony Michael Hall, Emilio Estévez, Judd Nelson, Ally Sheedy i la Ringwald. Castigats a romandre tancats unes hores a la biblioteca del seu institut, cinc estudiants que amb prou feines es coneixen acabaran fent una pinya per combatre els mètodes autoritaris del director del centre. Autèntics arquetips -identificables a qualsevol institut del món: la noia guapa, el noi llest, el problemàtic, l’excèntric, l’atormentada-, els personatges de The Brakfast Club s’obren els uns als altres, es mostren les seves febleses interiors per ser capaços de mantenir-se units en aquest difícil moment de convivència forçada a què els ha abocat la vida. O, més ben dit, l’agent incòmode d’aquesta realitat on intenten trobar el seu lloc: els adults. Ja sigui en la figura del mestre despòtic, del pare maltractador o de la família desestructurada, el món adult no ajuda a apaivagar els titubeigs emocionals, l’angoixa qüotidiana intrínseca a tot adolescent.

Més modesta en intencions, The pretty in pink (amb guió de Hughes però dirigida per Howard Deutch, 1986) és una comèdia romàntica no exempta d’amargor i elements dramàtics, novament amb Ringwald en el paper d’una noia submergida en el sempre marejant mar de l’adolescència. Noi ric i noia pobra superen els entrebancs que els posa la vida –menyspreu classista i gelosia per part d’un antic pretendent, amic d’ell- i aconsegueixen mantenir a flotació la bonica història d’amor nascuda l’últim any d’institut. Inspirada en la cançó homònima de Psychedelic Furs i amb una banda sonora on destaquen tres temes de New Order, Pretty in pink va ser la última gran pel.lícula en què va intervenir Ringwald; la seva carrera es va anar apagant progressivament, tot i l’interès, menor, que puguin tenir films posteriors com The pick-up artist (James Toback, 1987), Freash horses (David Anspaugh, 1989) o Betsy’s wedding (Alan Alda, 1990, per la que va ser nominada al premi Razzie a la pitjor actriu de l’any.

Un altre títol cabdal per entendre les dimensions del fenomen “brat pack” va ser St Elmo’s Fire (Joel Schumacher, 1985), que va comptar amb Emilio Estévez, Rob Lowe, Judd Nelson, Andrew McCarthy, Demi Moore i Ally Sheedy com a protagonistes. El film, en certa manera, reprèn uns personatges arquetípics a l’estil dels de The Breakfast Club per narrar com es desenvolupes les seves vides un cop finalitzats els estudis universitaris. Sense la “protecció” de les quatre parets de la institució acadèmica i sense uns pares disposats a mantenir més la il.lusió de la bonança econòmica, els nois i les noies de la pel.lícula s’enfronten com poden amb la dura vida d’adulta que ja se’ls exigeix. Amb tot, més enllà de la dificultat d’aquest yuppies en potència per obrir-se camí, els maldecaps que més afecten la seva fràgil i insegura personalitat són els que tenen a veure amb l’amor. Si bé Schumacher no és capaç d’extreure cap reflexió profunda de la buidor interior dels seus personatges, al menys ens podem quedar amb l’interessant recorregut de les subtrames que presenta el film mentre segueix cada història de forma individual.

Hi ha qui engloba dins el brat pack actors com Tom Cruise, James Spader o Mare Whinningham; trobarem també algú altre que citi a Jennifer Grey, Kevin Bacon y Robert Downey Jr; i fins i tot Jamie Gertz, Charlie Sheen o Matthew Broderick. Stop! Deixem-ho en “Els actors de St Elmo’s Fire + Molly Ringwald i Anthony Michael Hall”, ok? Així, podem fer menció a les tres pel.lícules que van ajudar a convertir a Rob Lowe en un dels nois més desitjats d’EEE: Class (on l’acompanya McCarthy), Oxford Blues (fent parella amb Sheedy) o About last night (compartint comèdia amb Moore), però no entrarem en més detalls perquè tampoc val la pena…

Les carreres cinematogràfiques dels membre oficials del “club dels marrecs” van prosseguir camins substancialment diferents, des de l’ascens a la fama de Demi Moore al descens als inferns de Rob Lowe després de la seva sonada gravació clandestina d’un festí sexual amb una menor. Però això ja seria endinsar-nos a la dècada de 1990 i això és quelcom que nosaltres no volem, veritat? Qui sap, potser en un futur article….

Texte: Roger Estrada
Pubicat a Ortodòncia (2004)