WORK IN PROGRESS…

Roger Estrada dixit…

THE GORIES. Houserockin’

81FRW9saVUL._SL1197_

Houserockin’
Wanghead With Lips (1989)
11 temes / 27 minuts

“La millor banda americana de garatge des dels anys 60. Molt primitiva, molt bona i no tant bona. La majoria de les seves cançons eren robades, però sempre van moure’s al marge de la llei a Detroit i van aconseguir que aquells que lluïen guitarres Les Paul i amplis Marshall semblessin idiotes”. Així descrivia a The Gories l’heroi blanc-i-vermell, Jack White, en una entrevista a la revista anglesa Mojo (setembre, 2002), quan The White Stripes van ocupar-ne la portada arran de l’èxit d’un disc, White Blood Cells, que va posar Detroit al mapa mediàtic. Era la tercera referència del duo per a Sympathy fort he Record Industry, segell californià per a qui White va coordinar i co-produir el recopilatori  Sympathetic Sounds From Detroit (2001), modest artefacte promocional sobre les virtuts sonores de tretze bandes de la ciutat que, gràcies al boom del duo bicolor, van poder captar, ni que fos momentàniament, l’interès de la premsa i les discogràfiques en una nova versió, més moderada això sí, del hype-post Nirvana que s’havia viscut a Seattle deu anys abans. Entre les troballes, els despistats van descobrir Dirtbombs, l’última aventura de Mick Collins, el padrí de l’escena local des dels dies en què representava el 33% de The Gories, la banda que va plantar, a cops de guitarra (dues, passant de baix) i bateria, l’oxidada llavor d’una música sense la que no es podria entendre l’existència de joves diamants en brut com Detroit Cobras, Paybacks, Soledad Brothers, The Von Bondies, The Go, Gore Gore Girls, Bantaam Rooster o The Sights.

Detroit, 13 de gener de 1986; Mick Collins, Dan Kroha i Margaret Ann “Peggy” O’Neill descobreixen  Scum of The Earth Vol.1, una compilació d’ignotes bandes de garatge 60’s: Mach V, Charles, Bush, Fabulous Prophets, Werps… Hi claven l’agulla, els altaveus de casa d’en Mick supuren ferralla i telepàticament arriben a una conclusió: ells també poden fer-ho. Dit i fet. El seu amic Len Puch els invita a gravar als Garageland Studios dos temes per la segona part d’It Came from the Garage (1988), recopilatori que, amb bandes locals encara més oblidades avui dia, és a punt d’editar a través del seu segell Wanghead With Lips. Give Me Love i You Little Nothin’ són les primeres gravacions oficials d’un trio que, sense ser-ne conscient, acaba de donar el tret de sortida a una història, la seva, que revolucionarà d’arrel el rock made in Detroit. “Recordo com el meu tiet em punxava dia si dia també el Houserockin’ dels Gories” recorda Ben Blackwell, un dels dos bateries de Dirtbombs i nebot de… Jack White. Feral, assilvestrada, és la porta d’entrada a un ritual de vudú sexual no apte per aquells que s’han passat bona part de la dècada dels vuitanta agenollant-se davant Frankie Goes To Hollywood, ABC o Pet Shop Boys. Collins, Kroha i O’Neill despleguen una lliçó gens edulcorada de sodomia musical, un fist-fucking cru i violent que tampoc agradarà a aquells que creuen saber què és el soroll per haver escoltat EVOL de Sonic Youth o Groovy Hate Fuck de Pussy Galore. No, ningú està preparat per The Gories. Bé, potser sí les ànimes pervertides amb el Songs the Lord Taught Us, el debut dels Cramps produït per un Alex Chilton que també quedarà captivat pel primitivisme dels de Detroit. Però no avancem esdeveniments…

The-Gories

Parlàvem de soroll i hem de parlar de rythm’n’blues. Houserockin’ deu el seu nom als Houserockers de Hound Dog Taylor, esbojarrat mestre de l’slide guitar descobert tardanament al món l’any 1971 amb el seu “debut” homònim per a Alligator Records. Seves eren les “cançons que el Senyor ens va ensenyar” per a Mick Collins i Dan Kroha, aplicats estudiants de les lliçons magistrals impartides per Tim Warren, de Crypt Records, amb Back from the Grave, sèrie capital de recopilatoris d’obscur garatge 60’s que van descobrir a aquells dos marrecs amb ganes de fer soroll la millor manera de reanimar una música que tothom donava per morta a la dècada dels 80. Collins recorda l’efecte catalitzador d’aquelles discos: “Aquelles bandes es dedicaven a copiar als grups britànics de R&B i aquests copiaven als artistes americans de blues. Així que vam pensar: que es fotin Pretty Things i Yardbirds, tot el què fan és robar a Bo Diddley i Howlin’ Wolf, pillem directament uns quants discos de Bo i Wolf!” (Ruta 66, 1998). Gravat novament a Garageland per Len Puch entre el 5 i el 13 de novembre de 1988, i amb una tirada de  700 còpies, Houserockin’ ret tribut a John Lee Hooker i Wolf (espectrals relectures de Boogie Chillun i You’ll Be Mine), llepa reverencialment les sabates de Link Wray (Hidden Charms); li ensenya a Jack White el riff que haurà d’utilitzar a The Hardest Button to Button (Sovereignity Flight… que ells pareixen imitant 13th Floor Elevators), fagocita la guitarra de Jerry Roslie al Strychnine dels Sonics (Feral) i la de Barry Tashian al Once Before dels Remains (I’ll Go)… Una orgia a les tenebres de l’Amèrica suburbial, una invitació al ball amb els ulls en blanc, la ment viatjant cap al passat i els peus descalços per notar com crema el detritus que s’escampa per terra quan esclaten les guitarres de Collins i Kroha i el “bavoom bavoom” d’una bateria que presenta a O’Neill com a filla il·legítima de Moe Tucker i Bo Diddley.

El mal ja està fet. Kroha envia una còpia a Tim Warren i aquest, després d’escoltar la brutal clausura de Give Me Love, exclama excitat “aquesta merda esquinça culs!”. Paraules d’amor senzilles i crues… A França, Patrick Mathé i Louis Thevenon, del segell New Rose, passen de l’entusiasme a l’acció. Editen com deu mana el disc i financien la nova gravació del grup. Un destí: Easley Recordings de Memphis, TN.  Un productor: Alex Chilton. Un crit: Hey, Hey, We’re the Gories. Un single: Nitroglycerine. La feina del Big Star a I Know You’re Fine But How You Doin’ (New Rose, 1990) ha estat força discutida, ja que molts consideren que va polir en excés la brutícia sònica dels de Detroit, si bé s’ha de reconèixer que amb aquella reverberació espacial les noves pregàries d’ultratomba adquirien una dimensió estranyament fascinant. Dos singles amb In The Red i Sub Pop anuncien Outta Here (Crypt, 1992), el seu testament, retorn a les arrels, gravat en un 4 pistes i malsà exponent del crispat ambient que es viu al grup. La gira europea, que no passarà per Espanya, és un desastre a nivell personal, fet que beneficia els espectadors d’aquella bomba de rellotgeria sempre a punt d’esclatar… i que finalment esclata. Ja han fet història, sí.

www.myspace.com/therealgories

Texte: Roger Estrada
Publicat a Benzina (2006)

GORIES

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Información

Esta entrada fue publicada en 29/08/2009 por en Benzina y etiquetada con , .
A %d blogueros les gusta esto: